“Mecánica popular”: una nova col·lecció de relats breus de Pedro Juan Gutiérrez

“Mecànica popular” va ser una revista nord-americana de ciència, tècnica i bricolatge que en la seva edició en llengua espanyola va tenir una notable difusió al nostre país fa unes dècades i que, segons comprovo per les xarxes, segueix publicant-se actualment. Però no ens hi referirem sinó al títol de l'obra de l'escriptor cubà Pedro Juan Gutiérrez, que evocant aquesta publicació en el títol i en un dels relats, edita el seu segell habitual d'Anagrama.

Diria que Gutiérrez es va caracteritzar en obres anteriors per dues peculiaritats: la seva predilecció pel relat curt i la seva afecció per la temàtica d'alt contingut eròtic o, encara més, per un tractament del sexe amb una perspectiva estripada, quan no expressada de forma clarament barribajera . No és el cas d'aquesta nova col·lecció de relats breus que es caracteritzen, alhora, per dues notes diferents. Una d'elles és l'existència d'una certa il·lació entre alguns dels personatges que els protagonitzen, en particular un tal Carlitos, que apareix des de les peripècies de la seva infància fins als llances laborals i amorosos de la maduresa, passat pel període del servei militar i del que diu que “la seva vida era una barreja d'epicuri i estoic i una mica de cínic”. A Carlitos, d'algunes de les nombroses núvies que escriu, li agraden “les dones madures (per què) volien sexe, conversar, passar-ho bé (i) unca parlaven de fills i matrimoni”.

I una altra nota és el to molt menys eròtic dels textos narratius, encara que no hi faltin elements d'aquest tenor. Des del més poètic i suggeridor del primer relat, sobre la relació entre els actors Nancy i Andrés quan decideixen recuperar la calor d'abans (“Ahir a la nit vaig somiar que fèiem l'amor”), a altres en què ressorgeix el Gutiérrez picant, si bé a un to més mesurat. Així el relat sobre Mercedes, que té com a estímul sexual més gran la pelambrera de les seves aixelles; o el que dedica a la mulata Zayda que, per a sorpresa de Carlitos i malgrat la seva condició de quarantena, és encara “senyoreta” (“Una verge en aquest país? tu ets extraterrestre o què?) ia la qual demana com a màxim estímul d'excitació que no es renti: “m'agrada aquesta olor teva”. També posa en relleu l'àmplia l'hora de despertar de la sexualitat a l'illa, la generalitzada permissivitat, o la desimboltura de certes relacions de parella, com la formada per Marian i Alberto, un “matrimoni obert” en què ella compatibilitza el seu marit. que no va a la saga amb 684 amants: “li agradaven els joves vigorosos, incansables, millor el seu eren negres”. Tot això no eximeix de la presència tempestuosa de la gelosia.

Són relats de gent del comú, condemnada a una vida grisa en un país amb poques o nul·les esperances de progrés i realització personal, amb familiars o coneguts a l'estranger i que somien emigrar o aconseguir tornar a l'exterior, cas del mariner Manelik, atrapat a Cuba per haver tornat per la mort del seu pare poc abans del tancament de les fronteres.

I, dada important, Gutiérrez llisca com el desgaire i per boca dels seus personatges nombroses pulles sobre el règim cubà. L'escassetat: “No n'hi ha, no n'hi ha, no n'hi ha. Tot va a parar al mateix”, “Escassetat de moltes coses, economia retinguda i en reculada”. No hi falten crítiques de les campanyes originades per un voluntarisme absurd, com el cas de desforestació d'una zona per al sembrat d'arròs, propòsit que resulta inviable perquè “les terres eren salitroses”. En tot cas, el més prudent és aquesta regla: “Cal anar amb compte i no sobresortir. T'esforces al màxim i et destaques i el premi pot ser la teva perdició”. Una situació que requereix molta prudència: “Ell no comentava res. En part perquè no li interessava, ni n'era un problema, i en part perquè el millor era no parlar de política per no buscar-se problemes. Tot era política”. Ni tan sols quan es tracta d'opinar sobre un succés internacional, com la invasió russa de Txecoslovàquia: “Alguns dels nois van pensar que allò era un abús d'un país enorme i poderós contra un país petit. Però ningú no s'atrevia a protestar”.

"Mecànica popular" és una obra de ficció però, com es pot comprovar, molt arrelada a la realitat del país d'origen del seu autor.