García Padrino estudia el paper de la literatura infantil i juvenil a la guerra civil espanyola

Ho hem dit i escrit moltes vegades: la guerra civil espanyola continua oferint camps inèdits per a la feina dels investigadors com demostra Jaime García Padrino, catedràtic de la Universitat Complutense i expert en didàctica de la llengua i literatura i en literatura infantil i juvenil espanyola amb el seu assaig “La literatura infantil i juvenil a la guerra civil” (Espuela de Plata)

García Padrino recorda la utilització proselitista que va patir aquest tipus de literatura i indica que “va tenir dos vessants fonamentals: l'explicació o la justificació del conflicte per a uns testimonis indirectes, els nens i joves, i, alhora, víctimes de situacions les causes de les quals no coneixien , ni podien interpretar per si mateixos i la creacció d'uns models de conducta que servissin de referència clara per a tals destinataris” el que d'alguna manera suposava un retorn a la “paternalista literatura vuitcentista”. Per fer-ho es va haver d'utilitzar tota mena d'ardits, com ara “reinterpretar” fins i tot la literatura infantil clàssica en funció d'uns interessos ideològics concrets de tal manera que, per citar-ne un exemple, els quaranta lladres d'Ali Babà es van transformar en quaranta avis terratinents o capitalistes.

Posa en relleu la diferent ubicació geogràfica d'aquesta tasca en una zona i en una altra i així mentre a la republicana es va produir una certa unitat editorial al voltant de Madrid, Barcelona i València, a la nacional es va produir més dispersió territorial. Porta a col·lació el quefer desenvolupat per nombrosos autors en una i altra, tals Sender, Piti Bartolozzi, Antoniorrobles o Lola Anglada per una banda o el Tebib Arrumí, García Sanchiz i Fernández de Còrdova a l'altre. I destaca el valor dels qui, com Elena Fortún van intentar escriure allunyats de qualsevol sectarisme bé amb “narracions que oferien als potencials destinataris una via per oblidar l'horror ja conegut o, si més no, evadir-se de les dures condicions en què havien de viure”, bé amb “relats amb tractaments al·legòrics i distanciadors per conscienciar el nen davant la barbàrie i les conseqüències de la guerra presentada com una cosa abstracta i general”.

L'autor ha utilitzat una nombrosa bibliografia i base documental el que li permet portar a col·lació nombrosos títols i autors, ressenya de publicacions d'un i altre bàndol (Pocholo, Pioner vermell, Pionerín, Fletxes i Pelais) amb algunes obres emblemàtiques (El més petit de tots ) i evoca la utilització d'auques i al·leluies (Auca del noi català antifeixista i humà) i iniciatives curioses com la creació a València d'una caseta/biblioteca infantil de carrer, l'edició de postals per als nens amb versos d'Antonio Machado pel Ministeri d'Instrucció Pública de la República, paral·lelament al curs de formació en orientació nacional promogut pel d'Educació Nacional de Burgos oa la programació d'espais infantils a la recent creada Ràdio Nacional d'Espanya.