Mussolini va ser el responsable dels pitjors bombardejos de Barcelona durant la guerra civil

Mentre l'Exèrcit nacional avançava en direcció a la Mediterrània per dividir en dos la zona republicana i pocs dies després que es consumés l'Anschluss, és a dir, l'annexió d'Àustria pel Reich alemany (amb el silenciós disgust de Mussolini) es va produir una intensa ofensiva de bombardejos italians contra Barcelona que es van iniciar el 16 de març de 1938 i van continuar fins al 18, encara que van assolir la seva màxima intensitat el 17. Va ser una decisió directa del dictador feixista que va obrar amb desconeixement de Franco, segons va deixar escrit el seu propi ministre de Assumptes Exteriors i cunyat, el comte Ciano, tal com recorda Joan Villarroya a Mussolini contra Barcelona (Rosa dels Vents) Per què va prendre aquesta decisió? L'autor recull dues hipòtesis: “Els historiadors italians dubten si l'ordre de bombardejar Barcelona va ser fruit d'un atac de celos per la iniciativa de Hitler d'annexionar Àustria o una senyal de vaertència a França, que podia estar a punt d'autoritzar una venda massiva d'armes a la República espanyola”. L'autor es decanta per la primera hipòtesi.

Villarroya explica amb gran riquesa de detalls les diverses onades de bombardejos que es van produir aquests dies i les zones de la ciutat i edificis danyats. El més mortífer va ser el produït el 17 a les 13.58 hores a càrrec de cinc Savoias S.79 que van llançar la càrrega des de 5.000 metres d'altura a diverses zones del centre urbà. Però la més damnificada va ser el punt situat entre la Gran Via i el carrer Balmes perquè va coincidir amb el pas d'un camió de trilita, encara que inicialment es va voler amagar aquesta imprudència dient que va ser el resultat d'una superbomba. Hi va haver edificis que van desaparèixer del tot i les conseqüències es van estendre des de la plaça de la Universitat al Passeig de Gràcia. Les víctimes mortals d'aquests tres dies van ser 670 segons el govern de la República i 875 segons el de la Generalitat –d'ells, 118 nens–, a més de més de 1.200 ferits. Hi va haver algunes destacades com el cònsol de França Antoni Lecoteux o Julia Gay, mare dels germans Goytisolo, que s'havia desplaçat des de Viladrau.

Villarroya estudia el paper de l'aviació a les guerres contemporànies a mesura que els mitjans aeris es van anar perfeccionant i recorda que la dotació aèria espanyola era, al principi de la contesa civil, limitada i força obsoleta. Situació que va començar a canviar amb els suports estrangers: de l'URSS a la República i d'Itàlia i Alemanya als nacionals (Aviació Legionària i Legió Còndor) “Durant la guerra civil espanyola… les aeronaus es van convertir en una arma decisiva, actuació de l'aviació italiana i alemanya va ser determinant en la victòria de l'exèrcit franquista”. Amb l'agreujant que “per primera vegada a la història es definia i es diferenciava amb claredat què era un objecitiu miltar per ser bombardejat, però aquesta diferenciació que tenia com a finalitat protegir la població civil va ser interpretada de manera sui geneis i com que molts dels objectius militars estaven dins els centres urbans, bombadejaven els nuclis de població amb lèxcusa que acollien objectius militars”.

En conjunt, Barcelona va ser la ciutat més perjudicada pels bombardejos nacionals amb un total de 194, dels quals l'Aviació Legionària italiana va ser responsable de 113. El nombre d'edificis destruïts o danyats va ser d'uns 1.800 i hi va haver 2.550 morts des del primer el 16 de març de 1937 fins als últims al gener de 1939, que es van centrar principalment al port.

N'hi va haver també a moltes altres poblacions catalanes com Lleida -impressionant la foto en què apareix la mare del periodista Josep Pernau plorant la mort del seu marit al carrer-, Tarragona, Granollers, Figueres, Reus o Badalona, però també Sant Feliu de Guixols o Vilanova i la Geltrú, entre d'altres. Villarroya tracta també dels mitjans de defensa republicans, ben actius, com els avions de bombardeig coneguts popularment com a «xatos» i «mosques» i els sistemes de defensa antiaèria, ben passiva, amb la construcció de refugis. En tot cas i durant la guerra civil ”cada cop de manera més constant i repetida, la mort venia del cel”.