Joan Maria Thomàs analitza desfascistització de Falange pel ministre Arrese (Posguerra i Falange)

L'historiador Joan Maria Thomàs és autor d'una àmplia obra de recerca sobre l'Espanya contemporània centrada en el franquisme i el moviment falangista, temes sobre els quals ha publicat diversos llibres. L'últim és “Postguerra i Falange. Arrese, ministre secretari general de FET i de les JONS (1941-1945)” (Debat), un estudi rigorós, summament documentat i impecablement objectiu sobre una etapa que va coincidir amb la segona guerra mundial, però en què aquest personatge, avui oblidat , va tenir un paper tan protagonista que va contribuir descavalcar Ramón Serrano Súñer, omnipotent cunyat de Franco, de la seva privança i va aconseguir convertir-se en l'home de confiança del cabdill de manera anàloga al que va ser Carrero Blanco anys més tard.

Thomàs, que ha utilitzat el “fons Arrese”, que considera el més important sobre aquesta matèria després del de l'Administració a Alcalá, explica el seu parentiu amb la família Primo de Rivera i aclareix que, malgrat el que va pretendre l'interessat a les seves memòries , no va ser un falangista de la primera hora, sinó que es va incorporar al partit després de les eleccions de febrer de 1936. Li va somriure la fortuna perquè durant la guerra civil va estar implicat en els “successos de Salamanca” ocorreguts arran de la unificació de 1937 i va resultar processat i condemnat, encara que aviat perdonat gràcies a Serrano Súñer, per la qual cosa va accedir al govern civil de Màlaga, però que més tard se'l va voler implicar en la conjura del general Yagüe, cosa que va poder ser el final de la seva vida política. Va demanar llavors ser rebut per Franco per aclarir la seva actuació amb tan bon resultat que el generalíssim va acabar nomenant-lo ministre secretari general de FET i de les JONS, càrrec des del qual va contribuir al progressiu marginament de Serrano Súñer, personatge “extremadament pagat de si mateix i molt alambinat”, qui, com a president de la Junta Política, havia estat qui governava el partit per delegació de Franco (com també la política interior, la premsa i finalment les relacions internacionals).

Thomàs defineix Arrese com un “important i influent ministre secretari general de FET i de les JONS, un gestor del partit únic capaç de reorganitzar-lo i potenciar-lo vinculant més el seu comandament directe al cap nacional Franco acabant amb la intermediació que entre el partit i el cap de l'Estat havia exercit Serrano Súñer i col·locant-se ell al seu lloc, i un dirigent capaç de consolidar la Falange com a organització extremadament fidel al cabdill… a més, va ser ell qui va fer nous passos de gran impacte i visibilitat en la desfascistització de la doctrina falangista ”. En efecte, es va convertir, paral·lelament, en el reformulador del pensament falangista amb una doctrina que barrejava catolicisme amb falangisme i incloïa aspectes aliens al pensament de José Antonio, tot això manifestat amb “una certa sensació de transcendentalisme que mai no el va abandonar” i que va evidenciar a la seva obra assagística. Va tenir un objectiu permanent: aconseguir la primacia absoluta per a la Falange, cosa impossible perquè “el cabdill va respondre a la pressió falangista concedint al partit més poder, però no l'hegemonia desitjada” i encara que es va expressar en aquells anys amb un llenguatge molt falangista “una cosa eren les paraules i una altra de molt diferent que Franco prengués mesures efectives en pro de la falangització del govern i de l'Estat. Que no ho va fer. Ni aleshores, ni mai”. Potser perquè, com afirma rotundament, Franco va ser “un líder no feixista”.

Thomàs recorda que Serrano i Ridruejo estaven d'acord que l'entrada d'Espanya a la guerra permetria la falangització que anhelaven i que “del progermanisme i pronazisme de Ridruejo en aquells anys no cal dubtar”. Aporta també dades inèdites importants. Així que els falangistes, contra l'opinió de Hedilla, van enviar un document a Franco durant la guerra exigint tot el poder per al seu partit; que Hedilla havia estat inicialment el dirigent falangista més afí a Franco (fins que la seva negativa a acceptar un càrrec al partit unificat el va portar a un consell de guerra ia arruïnar-li la vida per sempre); que Serrano Súñer va tenir la gosadia d'enviar una carta de dimissió al seu concunyat que aquest no va acceptar, però que va fer fallida definitivament el seu ascendent sobre el cabdill (també Arrese va intentar dimitir en algun moment i va redactar una carta que va tenir el bon criteri de no cursar) ; aclareix que la creació de la Divisió Blava va ser una iniciativa de Serrano en què Arrese va romandre aliè; exposa que Sanz Orrio, substitut de Salvador Merino com a delegat nacional de Sindicats, a causa del processament d'aquest com a maçó, ja va proposar ja la independització de l'Organització Sindical; afegeix que també va ser processat com a maçó Eugenio Montes, encara que amb més fortuna que Salvador; porta a col·lació una sonada polèmica sobre la utilització del terme “croada”, posant en relleu que ho rebutjaven falangistes com Ridruejo i Laín davant Yzurdiaga i als carlins navarresos; i aporta un informe inèdit sobre els successos de Begoña que van suposar l'afusellament d'un falangista (Juan Domínguez, del qual reconeix que no va ser mai agent anglès com se'l va acusar, encara que sí que ho era alemany) i va exterioritzar les tensions existents aleshores l'Exèrcit i el partit, a qui aquell considerava planter de vermells emboscats (“el descontentament amb Falange era corporativament majoritari a la Força Armades i es basava en el qüestionament de les seves pràctiques del seu llenguatge i de la seva retòrica revolucionària feixista”). Per això els successius processos de “depuració” de la seva militància que Arrese va haver d'adoptar.

Thomàs porta a col·lació la fam dels anys quaranta per culpa de l'autarquia i l'obsessió de no acudir a l'endeutament exterior o la corrupció generalitzada i tolerada per Franco, un polític tan florentí que va confessar a Arrese que “les lleis es feien per conveniència, no per permanència” i hauria estat capaç de governar amb la constitució del 1876! I no eludeix alguna xafarderia no exempta de significació política com que Serrano Súñer, després d'haver aconseguit que Franco cessés com a ministre Sánchez Mazas, el bufetés al seu despatx.