“Arena en los ojos”: un recorregut sentimental per l'empremta d'Espanya al Marroc i l'Àfrica Occidental

La memòria dels darrers endarreriments de la colonització espanyola a l'Àfrica sembla que sol ser patrimoni o bé dels supervivents d'aquella etapa històrica, o bé dels historiadors. Laura Casielles no és cap de les dues coses, però sí periodista i poeta i ha intentat descobrir l'empremta que va deixar aquella experiència colonial en un llibre de viatges titulat “Arena en los ojos. Memoria y silencio de la colonización española de Marruecos y el Sáhara Occidental” (Llibres del KO)

L'autora va recórrer la zona nord de l'antic protectorat i va passar per Tetuan, Alhucemas, Axdir -l'antiga capital de la República del Rif creada per Abd al-Krim que no es considerava a si mateix marroquí-, Larache i l'antany ciutat internacional de Tànger- , va seguir després per Ifni i va recalar finalment a les dues principals ciutats septentrionals del Sàhara Occidental ocupat (Aaiun i Smara), culminant el seu periple amb una visita als campaments de refugiats sahrauís als voltants de la ciutat algeriana de Tinduf. En el transcurs del dit itinerari va anar recollint nombrosos testimonis que ha completat amb el recurs a una àmplia bibliografia sobre aquests territoris.

A diferència dels que han analitzat aquelles experiències colonitzadores des de la fredor dels documents, i els han fet amb apriorismes, si no amb perjudicis, Casielles ha optat per recórrer a molts testimonis personals no tant d'espanyols, sinó sobre tots d'autòctons dels esmentats territoris. I és curiós comprovar com comprova que hi ha una visió sorprenentment amable d'aquella experiència colonitzadora. A Tetuan li diuen que “això no era colonització, sinó un protectorat”. O «Es vivia millor aleshores que ara». O «Els espanyols i nosaltres, germans»”. I afegeix: “Parlen de convivència els espanyols que hi van ser i que segueixen referint-se als moros com a germans sense gaire necessitat d'autocrítica; i parlen de convivència els moros en qüestió, ancians que sovint sorprenen a les converses recordant l'època del protectorat fins i tot amb nostàlgia. La idea, a més, apareix de manera transversal a ideologies i estrats socials”.

Hi va poder influir el fet que “més enllà de la forta presència militar, els espanyols que acudien al protectorat eren sovint obrers, agricultors, artesans, petits comerciants que vivien en condicions molt similars a la població local. Aquesta idea de la colonització de pobres continua sent, de fet, un dels puntals que encara sostenen la idea de l'excepcionalitat de l'empresa colonial espanyola”.

El cas és que la independència no va ser vista per tots com una panacea: “Recordo com si hagués estat fa un moment una cosa que em va dir una de les primeres persones amb qui vaig parlar sobre el protectorat en tota la meva vida. Va ser en el meu primer viatge a Tetuan. Es deia B. i jo mai abans no havia sentit una postura com la seva: «Per nosaltres, la independència va ser una segona colonització». Ara ja gairebé m'he acostumat que «estàvem millor amb el protectorat» sigui una constant a les converses que mantinc, sobretot amb gent gran: una aparent contradicció que no deixa de sorprendre'm, però que té les seves raons”. I en aquesta evocació positiva inclou, per a sorpresa dels mateixos espanyols, la figura de l'avui injuriat generalíssim: “Jo crec que Franco no era tan dolent com diuen” li confessa el seu propietari tetuà.

No cal dir que aquesta nostàlgia de l'època espanyola s'accentua a Ifni on ara mateix “se sent el pes d'aquell temps detingut. Ningú matina en un lloc on no hi ha res a fer. En aquest buit es respiren la manca de perspectives, la desocupació, la certesa que allà no passa res des de fa molt de temps”. I recorda el que va passar el 2016 quan un grup d'infnens van protagonitzar una manifestació, amb ocupació inclosa d'un antic immoble espanyol abandonat, en què reclamaven la recuperació de la nacionalitat espanyola.

I cal dir el mateix del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc on va poder constatar que “en aquest temps també s'ha esborrat, sovint de manera intencionada, bona part de la memòria espanyola de la ciutat… (que) es revela en molts àmbits, des de la persecució de l'idioma o el canvi de la toponímia fins a la destrucció física de patrimoni arquitectònic i fins i tot arqueològic”, fins al punt que és un sahrauí particular qui intenta conservar el record d'Espanya a la seva botiga del soc nou convertida en museu.

Casielles cita personatges interessants com Colombine, l'única dona corresponsal de guerra a les campanyes del Marroc o dades poc conegudes, tal l'existència de l'emirat de Nekor quan el Marroc no existia.

Finalitza constatat que el lamentable final que va tenir la presència espanyola al Sàhara ha creat a l'antiga metròpoli una situació esquizofrènica: “d'una banda, tot l'espectre polític accepta, per una raó o la seva contrària, que la manera com es va donar el final de la colonització va ser un error”. Que mig segle després encara no ha estat esmenat malgrat que, com recorda, Espanya continua sent als ulls de l'ONU, la potència administradora “d'iure” del territori.