José Membrive: memòries del seminarista que va poder ser el piròman de la catedral de Jaén ("Evita a Eva")

Sóc fervent lector de tota mena de memòries. No només les escrites per personatges principals que són, de vegades, les menys fiables per l'obsessió de llegar a la posteritat un record tan amable i meritori com sigui possible de la seva executòria. També les de persones del comú, que solen ser molt més sinceres i ofereixen, amb la descripció de la peripècia personal del seu autor, un retrat vívid del context geogràfic i del temps en què aquella va tenir lloc. El poeta i editor José Membrive no és, sens dubte, un desconegut perquè la seva obra literària i la seva tasca editorial el situen en un lloc rellevant, però sí en canvi la seva executòria anterior quan no era més que un adolescent de Jaén que intentava obrir-se camí per la via dels estudis. Aquesta etapa ha estat el punt de partida de la trilogia memorialística “La travessia del despert” el primer volum del qual és “Evita a Eva” (Carena)

Fins ahir mateix i quan l'ensenyament a Espanya patia de nombroses mancances, els seminaris menors de l'Església catòlica van ser gairebé l'única eina disponible perquè els joves de les províncies rurals poguessin cursar estudis secundaris i, complementàriament, la possibilitat que, al cas de consolidar la seva vocació religiosa, continuessin després la seva formació en un seminari conciliar i culminessin aquest itinerari amb l'ordenació sacerdotal, cosa que els permetia assegurar-ne la vida posterior. Amb la empremta d'una fe esculpida a consciència durant la seva infància i el desig de llaurar-se un futur, va sortir el protagonista d'aquestes memòries del seu món rural per incorporar-se primer al seminari menor de Baeza i seguidament al gran de Jaén. Aquest itinerari vital el va enfrontar als problemes propis de l'edat i, sobretot, a l'obsessió pels perills que oferien el món, el dimoni i la carn, molt en particular el pecat nefand (sembla que es refereix al sexe en general, no al considerat fins ahir mateix el més nefand de tots, ja m'entenen) el que el va obligar a sublimar les seves pulsions amb somnis eròtics turmentats. Per això el títol: evitar l'Eva era senzillament evitar el pitjor perill: la dona.

En aquest ordre de coses, el relat dels detalls de la vida en aquelles institucions formatives resulta força eloqüent. Com igualment el trànsit, després de l'abandonament dels estudis religiosos, al món universitari de Granada en plena eclosió del moviment estudiantil antifranquista, en què l'autor es va comprometre amb la fèrria entrega del convers, primer al PCE i després al Partit del Treball i la seva Jove Guàrdia Roja, al punt d'abandonar la carrera per dedicar-se a un activisme polític, cosa que el podria haver convertit en el piròman de la catedral de Jaén. De la temptació del qual el va salvar Don Santos, el vell professor dels seus anys de seminari (advertit per la policia perquè si en el partit que volia desencadenar la revolució a tot Espanya a la mort de Franco hi havia quatre gats, dos eren infiltrats)

Escrites aquestes memòries molts anys més tard i de tornada de les il·lusions i desenganys dels seus anys mossos, a “Evita a Eva” es desprenen records carregats de nostàlgia i afecte de la vida familiar i rural al Cercao de las Flores un ambient al que va conèixer personatges tan suggestius com Rafael “el Tuerto”, un alfabet que es considerava soldat de Majencio a la batalla de Pont Milvi contra Constantí; i fins i tot al seminari, on va fer amics que no l'abandonarien a la seva vida -un d'ells famós, el jutge Baltasar Garzón, també seminarista-; alhora que altres demolidors de l'etapa de militància política, quan van intentar convèncer-lo que per fer la revolució era necessari provocar entre 50.000 i 60.000 víctimes tan sols a la província de Jaén ia títol de “danys col·laterals” perquè “morir per una causa justa no és només un acte de generositat, sinó de sacrifici per al progrés; matar per aquesta causa és col·locar la pedra angular a l'edifici del nou món”. Tot i que el seu responsable del partit va afegir: “tranquil home, els dirigents veurem els bous des de la barrera…”

"Evita a Eva" és, alhora, la sincera confessió sobre la dificultat d'un noi d'aquells anys a descobrir el sexe i "perdre" la virginitat, repte que, segons l'autor, no va aconseguir fins als 23 anys. Qui seria capaç d'explicar-ho als adolescents d'ara mateix, que naveguen amb absoluta impunitat per les proceloses aigües digitals del sexe des d'abans que els surtin els pèls en certes parts… Què diria Don Santos!