“Margarida Landi. La rossa del vel i la pistola”, la primera dona periodista de successos d'Espanya

“Explicar un crim és fer un puzle i buscar trosset a trosset per col·locar totes les peces en lloc precís” va dir Margarita Landi, la primera dona que va ser periodista de successos a Espanya, que va exercir com a tal durant més de mig segle i que han biografiat Javier Velasco i Maudy Ventosa a “Margarita Landi. La rossa del vel i la pistola” (Aliança editorial), un treball de recerca que no ha estat fàcil si tenim en compte que els arxius de “El Caso”, el famós setmanari de successos en què va treballar, van acabar destruïts… per mer desinterès.

Landi va ser una dona “de caràcter fort, dur, infrangible, dona lliure avançada al seu temps perquè s'atrevia a fer coses que estaven vetades a les altres… intuïtiva, reflexiva, feminista, independent, petita, eficaç, intrèpida, coqueta, empàtica , minuciosa, directa i compromesa… es va inventar a si mateixa, va crear el seu propi personatge i el va interioritzar fins al punt que era el mateix que representava a la seva vida privada”. Tal és la descripció que en fan els autors, que afegeixen al títol dos articles que l'acompanyaven sempre a la bossa: un vel -per assistir correctament a les vetllades que va haver de presenciar- i una pistola, a la qual es podria afegir un altre element constitutiu de la imatge: la pipa.

Margarita va patir una senderejada infància i joventut per raons familiars i va patir les conseqüències de la guerra civil durant la qual va acompanyar el seu marit Ángel, tinent de l'Exèrcit Popular, quan va desertar cap a la zona nacional, amb el risc consegüent per a tots dos. Decidida a ser periodista, es va iniciar després de la contesa en aquest ofici gràcies al suport de la seva amiga Marichu de la Mora en publicacions de la Secció Femenina ia la revista “La Moda d'Espanya” per passar el 1952 a col·laborar a “El Caso ”, durant molts anys únic setmanari de successos que s'editava a Espanya on “totes les setmanes havia de fer un mort”. Perquè “a tot arreu es mata molt i en totes les èpoques…maten igual les dones que els homes, per gelosia, que no per amor; per despit, venjança, són famosos els crims passionals”. Però no només va informar d?aquest tipus de delictes, sinó de molts altres. A les seves cròniques hi va haver violadors de cadàvers, un capellà pedòfil i assassí, el robatori les joies de la marquesa de Mazanedo -el seu debut-, la mort del dirigent de l'oposició algeriana Mohamed Jidder, els crims de l'Arropiero, les històriques fugides de El Lute, els assassinats del mas dels Galindos, va informar de la sentència del procés de Burgos contra els autors de l'assassinat del policia Melitón Manzanas i va cobrir el terrible atemptat del carrer del Correu a Madrid, el primer d'ETA contra civils, al que hi va haver tretze morts i 73 ferits, el primer atemptat d'ETA contra civils i que va quedar impune per l'amnistia del 1977.

Segons Margarita “el crim perfecte existeix” i recorda que només entre el 1960 i el 1970 hi va haver 29 assassinats els autors dels quals van ser desconeguts, excepte un i puntualitza que “els més perfectes són els que no semblen crims”. Reconeix que ”en la meva carrera m'he trobat massa casos sense resoldre”.

Landi va tenir el privilegi de viure una època excepcional en què era l'única dona que tafanejava per comissaries, per la qual cosa els funcionaris la van acollir amb condescendència, simpatia i caldria dir complicitat (de vegades l'informaven d'investigacions que emprendrien o li portaven al mateix cotxe policial) Tal va ser la raó per la qual li van inventar l'àlies d'“inspector Pedrito” perquè quan algun policia li telefonava per donar-li una xivatada cap de les que haguessin pogut ser presents intuidora que parlava amb algú aliè al cos .

La transició va canviar moltes coses, entre d'altres la manera de fer periodisme de successos i de fet poc abans de la mort de Franco “El Caso” va començar a incloure crònica del cor, cosa que va anar desvirtuant a poc a poc. Però el més decisiu va ser la marxa d'Eugenio Suárez, el director durant 23 anys, fet que va suposar “un abans i un després”. Margarita va buscar acomodament a “Interviú” i va col·laborar també a la televisió, mitjans en què va consolidar la seva fama i prestigi. Una veritable llegenda de la història del periodisme espanyol que recuperen molt oportunament Velasco i Ventosa.