Paco Cerdá retrata l'Espanya de la immediata postguerra a “Presentes”

Espanya és un país generós en litúrgies fúnebres, afavorides a causa de la seva pertinaç afecció pels enfrontaments caïnites. El més espectacular de tots va ser, sens dubte, el trasllat orquestrat per la reina Joana de Castella de les restes mortals del seu marit Felip el Bell des de Burgos fins a Granada en un periple que va durar prop de tres anys. Una mica més de 400 anys després es va repetir una cerimònia anàloga, si bé en aquest cas de tan sols onze dies de durada, quan, entre el 20 i el 30 de novembre de 1939, la Junta Política de FET i de les JONS va organitzar el trasllat de les restes de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, des d'Alacant, on havia estat executat el 1936, fins al monestir de l'Escorial, desplaçament que es va desenvolupar a peu i amb el cadafal portat a les espatlles dels seus coreligionaris. Un espectacle que cal qualificar de medievalitzant, que va interrompre la vida de les nombroses poblacions per les quals va passar i va ocupar milers de persones bé com a acompanyants, bé com a mers espectadors.

Paco Cerdá ha reconstruït a “Presentes” (Alfaguara) aquell viatge fúnebre de forma molt imaginativa perquè combina el relat d'aquell itinerari que va passar per Villena, Almansa, Albacete, La Roda, El Provenci, Quintanar de l'Orde, Villatobas, Valdemoro i Madrid , amb l'existència paral·lela d'una sèrie de personatges que van patir, van patir i fins i tot en molts casos van perdre la vida o la llibertat amb motiu de la guerra civil. Milicians i combatents de l'Exèrcit Popular, represaliats, presos en presons del nou règim, internats en camps de concentració o en ambaixades, topos amagats, famílies destruïdes o desestructurades, però també excombatents, excautius, mutilats i herois de l'exèrcit victoriós. La majoria, personatges anònims o poc coneguts, que Cerdá rescata, però també personatges famosos com Miguel Hernández, Georges Bernanos, Matilde Landa o Elena Fortún (els contes de Celia llegia Carmencita Franco a El Pardo mentre la seva autora vegetava a l'exili) Ho fa posant l'accent a contrastar el llenguatge ditiràmbic dels periodistes i panegiristes de l'època amb la realitat o els testimonis conservats dels altres i utilitzant paral·lelament el llenguatge oficial del nou règim o els textos del mateix José Antonio (al qual cal dir que es refereix sempre amb respecte)

Tot plegat li dóna peu a incloure nombroses anècdotes curioses com el fet que Pilar de Valderrama, la núvia d'Antonio Machado, fos mare d'un caigut nacional, que Miguel Hernández aconseguís inicialment un aval favorable de la Prefectura de Milícies de FET o el cas de Manuel Navarro Ballesteros, empresonat per tres bàndols diferents. No desaprofita l'oportunitat de qualificar certs personatges de la situació. I així mentre l'almirall Moreno li sembla “sàdic” o que Pilar Primo de Rivera “és una dona que predica sense l'exemple”, reconeix que Muñoz Grandes “somia amb un pla nacional entre vencedors i vençuts”; i, en fi, no sense sentit de l'humor, recorda que la postura de l'omnipotent Serrano Súñer va fer que se'l conegués a la “high society” de l'època com a “Jamón Serrano Súñer”.

Tal com diu l'autor, “a “Presentes” bateguen dos plans contraposats. Un és el trasllat, la propaganda fabricada aquests dies, la vida de Josep Antoni, les seves paraules, i la memòria de la guerra i la postguerra que bategava en aquells pobles travessats per un cadàver a coll. Doncs bé, l'altre pla, l'invisible i revers tenebrós d'aquells dies, suposava el repte més apassionant d'aquest llibre: mostrar allò que l'aparador de la propaganda s'esforçava a amagar”.