“Sólo vivir”: deu històries de joves africans que emigren a Espanya

Sabem, perquè els mitjans d'informació donen compte puntual i diària d'aquest fet, que milers i milers de persones intenten emigrar d'Àfrica a Europa fugint de guerres i persecucions, senzillament i planerament buscant unes millors expectatives de vida. Però des de la nostra comoditat personal som incapaços de valorar un risc que sovint causa resultats mortals. Fins que coneixem algun cas concret, a algú que ha passat per aquesta experiència i ens la compta amb la credibilitat que l'escolta de qui ha viscut una situació d'aquest tipus. És exactament el que em va passar a conseqüència de l'arribada del malinès Gausú. Va aconseguir desembarcar a Espanya després d'una arriscada travessia des de Mauritània que va durar més de deu dies, la meitat sense aigua, ni aliments i amb el motor de l'embarcació fet malbé. Va aconseguir Canàries per pur miracle i el seu objectiu va ser traslladar-se a la península per anar des d'aquí a França El cas va ser que la seva pròpia família establerta per aquests pagaments es va negar a acollir-lo a Barcelona i es va haver de buscar una solució d'emergència. Va ser la meva pròpia vivència d'aquesta situació, que fins aquell moment havia contemplat des de lluny, cosa que em va impactar més profundament. Sara Montesinos i Martí Albesa han tingut coneixement de molts casos anàlegs entre els quals han espigat una desena i els reflecteixen a “Sólo vivir” (Mil·lenni).

Tot i el seu escàs volum, poc més d'un centenar de pàgines, és una obra important perquè ens aproxima al patiment, les incerteses i les contradiccions que han d'afrontar els protagonistes de cadascuna d'aquestes històries, tots menors d'edat oa la frontissa entre la minoria i la majoria. Hi ha qui es desplaça per trobar un germà o senzillament qui pretén buscar una manera de guanyar-se la vida com Amine qui explica: “No ens hem jugat la vida a l'estret de Gibraltar per anar al camp de Barça ni anar a veure la Cibeles. Tampoc ho hem fet per molestar-vos, ni generar conflicte als carrers. Ho hem fet per treballar”. Un objectiu que, si assoleix territori espanyol, els obliga a esperar tres anys per poder regularitzar la seva situació.

Pel camí han de suportar innombrables dificultats i privacions, quan no amenaces greus com els que va patir un noi ghanès a Líbia, “el país més perillós del món”. I per descomptat un racisme que comencen a detectar al mateix Marroc, però que després continua a Espanya, cosa que fa preguntar a la senegalesa Farida: “Quina diferència hi ha entre un blanc i un negre?”. Una cosa que fins i tot adverteixen els qui estan ja establerts al nostre país i s'expressen millor en espanyol que en la seva llengua familiar originària: “Els cabells i el color torrat de la seva pell encara li fan viure moments incòmodes… que si d'on ets, que si on vas néixer, que parles molt bé el castellà… «Miri, senyora, haurà d'anar acceptant que hi ha espanyols de molts colors»” diu la Maria que “no solia qüestionar-se d'on era si no hagués estat pel bombardeig constant de preguntes”. El cas és que “només sap que pensa en castellà i imaginar-se pensant i parlant-se a si mateixa fa gràcia”.

Arribar a territori espanyol només és un primer pas, però també una etapa plena d'incomoditats per als menors a causa de l'amuntegament als albergs d'acollida, les reticències dels veïns, la pèrdua de documentació i la lentitud dels processos administratius i judicials. Tot això per intentar “viure i ajudar la família” com diu als autors Aziz, un dels entrevistats.