Maruja Torres recorda la seva vida a “Cuanta más gente se muere, más ganas de vivir tengo”

“No sóc gaire bona per als números” diu Maruja Torres a “Cuanta más gente se muere, más ganas de vivir tengo” (Temes de Hoy) que no és exactament un llibre de memòries, encara que sí d'evocacions: gent, paisatges, persones i ambients coneguts i en molts casos estimats i recordats amb nostàlgia. I en llegir aquesta confessió me'n recordo de les discussions que solia mantenir amb ella quan jo exercia de modest col·laborador al vespertí “La Premsa” a 150 pessetes per text publicat i ella ho feia com a secretària del director. No ens sortien mai els comptes perquè a mi sempre em semblava que s'havia oblidat de registrar algunes de les meves col·laboracions. Segur que no ho recorda, però jo sí i tampoc que el nostre comú director, un tal Valentín Domínguez, em va fer fora a caixes destemparades del diari quan vaig cometre la insensatesa de publicar a la pàgina d'espectacles la foto de Madeimoiselle Josephine, un transformista danès que treballava a l'inoblidable “Barcelona de nit”.

Aquella Barcelona dels anys seixanta! Que Maruja i un servidor vam conèixer, vivim i en què, cadascun a la seva manera, ens deslletem professionalment i sens dubte també en altres aspectes. No és estrany que hagi gaudit amb la lectura d'aquest darrer text en què entre bromes i de debò diu no poques veritats i revela algunes confessions. “Dins aquesta dona molt viscuda que sóc hi ha dues dones molt viscudes també. Una, la física, la que al matí desperta i recull les peces i les encaixa com pot... L'altra disposa d'un motoret encara greixat, encara vivaç, que la manté unida al que passa, al món que habita i al model de societat en què prefereix envellir”.

L'itinerari vital de Maruja és una història de superació constata. Criada a l'antic Barri Xinès de Barcelona, l'antic Districte V avui rebatejat pietosament com a Raval, va demostrar una indiscutible capacitat per anar-se obrint camí fins a arribar a ser, en bona mesura gràcies als seus indiscutibles dots periodístics i literaris, una figura del periodisme espanyol contemporani . Gràcies a això “em vaig lliurar -diu- de la ingratitud del mal treball, d'una existència espatllada per l'explotació i la desigualtat, de l'espoliació del benestar que pateixen les persones grans que no han tingut l'oportunitat d'envellir amb comoditat econòmica”.

A “Com més gent es mor, més ganes de viure tinc” hi ha un record apassionat de les seves ciutats preferides, la primera de totes la maltractada Beirut -es constata una crítica despietada de l'agressió israeliana de Gaza i del sud del Líban-, però també Bangkok i fins i tot Roma o ara mateix Oviedo. Personatges que van ser determinants, com Terenci Moix o Carmen Rico Godoy; capçaleres de mitjans en què va treballar (Fotogrames, Nou Fotogrames, El Papus, El País i un llarg etcètera) i d'amor pel periodisme: “Una altra cosa que m'impulsava a escriure era que creguessin en mi, que em necessitessin. No amb afalacs, sinó amb perícia i precisió… m'agradava també tremolar per dins tot esperant aprovació; una cosa que almenys llavors, quan no existien els likes , només podíem intuir que havia passat si no ens havia caigut una bronca”. Una època en què “on s'aprenia millor” a fer de periodista era el carrer.

Hi ha, també, una constant i apassionada referència al món del cinema i al seu amor pel setè art, (amb una sentimental cita dels cinemes de barri, aquells de sessió doble, Node, descans amb anuncis a base de diapositives i olor d'ambientador de llimona) així com a certs llocs, botigues o bars. I tot això per arribar a una conclusió esperançadora: que “aquest llibre no va de la mort, sinó de la celebració de la vida”.