Nasser Abu Srour relata la seva experiència carcerària a “La història d'un mur”

"Digues-me per què estàs disposat a lluitar i et diré qui ets" escriu Nasser Abu Srour, un palestí acusat d'haver participat en la mort de cert oficial de la intel·ligència israeliana, que és condemnat per això a mort i passa al llarg dels anys per successius establiments penitenciaris situats bé a Israel, bé els territoris ocupats de Cisjordània. Dotat d'una indiscutibles capacitats intel·lectuals i literàries, va aprofitar la seva llarga reclusió per llicenciar-se en anglès, graduar-se en ciències polítiques i escriure el seu periple carcerari, familiar, sentimental i íntim a “La historia de un muro” (Galaxia Gutenberg)

Si de la sempiterna crisi de l'Orient Mitjà i de l'aparent -o molt real- impossibilitat de convivència entre israelians i palestins no han deixat mai d'arribar constants notícies, des de fa poc més d'un any som espectadors d'una crisi que ha assolit proporcions inimaginables . L'acció terrorista protagonitzada per Hamàs va provocar una resposta tan gran del govern de Tel Aviv que ha causat més de 40.000 víctimes civils, s'ha estès no només per Gaza, sinó també pel sud del Líban i amenaça per expandir-se molt més cap a l'est. És precisament en aquest context on ens arriba aquest llibre que ajuda a comprendre els paràmetres en què es desenvolupa des de fa vuit dècades l'enfrontament entre dos universos irreconciliables.

Abu Sour és fill de l'obligada diàspora palestina (“vaig néixer del ventre d'un camp de refugiats que em va mantenir clavat als seus murs durant un temps”), una herència que el converteix en resistent actiu contra els que ell anomena “Estat ocupant” . Justifica la resistència palestina, expressada en les successives “intifades” (“que ens van donar una causa per lluitar”), però la frustració del qual va donar lloc a la “generació de les pedres” que “va escollir concentrar-se, a més de en les seves pròpies preocupacions , en altres causes: els territoris ocupats els dirigents dels quals vacil·laven a l'hora de lluitar per recuperar-los; en una comunitat àrab que guardava silenci sobre els lladres del país que consagraven les seves derrotes, com si la umma fos de la seva propietat; en els discursos nacionalistes escrits en llengües estrangeres; als milers de milions de pobres en un món que no deixava d'acumular riquesa; en els milions de persones que morien de gana i quedaven reduïts a xifres…; en els nens que estaven obligats a treballar i en els seus impius capatassos; a la mà d'obra barata…; en les dones els cossos de les quals són fustigats per mans pecaminoses; en un moviment de dones que mai no renuncia a la lluita; a les arengues per despertar una masculinitat adormida…”

Abu Sour denuncia “l'ocupació (que) no exercia cap discriminació per raons de sexe, aplicava la prevaricació i l'opressió sobre els homes i dones per igual, encara que les palestines, ja de per si, estaven sotmeses a diverses formes d'opressió” i recorda que fins a 27.000 dones van ser empresonades des del 1967. Els acords d'Oslo del 1993 van ser un miratge perquè Israel els va incomplir traïdosament i, en tot cas, “després de l'11 de setembre totes les temptatives de pacificació i d'alto el foc van fracassar”.

D'altra banda “La història d'un mur” és la descripció de les penalitats inherents a la vida carcerària, del maltractament rebut, dels trasllats constants, de les duríssimes condicions de vida –només millorades esporàdicament arran de successives vagues de gana–, de la impossibilitat d'obtenir la llibertat (els quatre alliberaments de presos aconseguits pel president Obama no van arribar a completar-se i l'autor en va ser un dels perjudicats)

A les pàgines d'aquest llibre, de contingut poètic extraordinari i notable bellesa literària, hi ha nombroses expansions sobre temes transcendentals. Així el seu valor sobre el significat de la religió a la seva vida: “Sóc fill –recorda– de pares creients que tenien fe en un déu senzill, amb un missatge senzill i una peticions també senzilles…”, però que el fa dubtar sobre el paper que ha pogut tenir a la seva vida fins que aconsegueix que “el meu déu es convertís exactament en el que jo volia que fos. Em vaig refugiar en ell quan els carrerons m'oprimien., i els soldats em tallaven la retirada. Hi vaig refugiar entre una bala i la següent… després d'honrar l'últim caigut… quan em van aturar i vaig confessar a baix a la cripta. Em vaig refugiar en ell quan el meu món es contreia i dins meu tot es tornava confús”

Hi ha també una història d'amor sorgida malgrat les parets i els vidres de separació de la presó amb l'advocada Nanna, un amor tòrrid i apassionat a la distància, que es materialitza en una nodrida correspondència però que acaba demostrant-se sense futur. En definitiva, “La història d'un mur” és el relat de la desesperança perquè, com diu el seu autor, “un pres no es pot salvar tret de les mentides en què creu”.