"Els pobles de Franco": Antonio Cazorla investiga la tasca de l'Institut Nacional de Colonització

Una exposició sobre l'arquitectura dels pobles construïts durant el franquisme per l'Institut Nacional de Colonització i la paral·lela polèmica sobre la toponímia de les entitats esmentades que en molts casos es vinculava al generalíssim i que la legislació sobre memòria històrica s'ha proposat esborrar. interès per un aspecte de la tasca política, econòmica i social desenvolupada durant el règim anterior que fins fa poc havia estat en l'oblit. Al voltant d'aquest fenomen s'han realitzat reportatges i han aparegut alguns treballs de recerca, un dels quals és el llibre Els pobles de Franco. Mite i història de la colonització agrària a Espanya, 1939-1975” (Galaxia Gutenberg)

Fins al segle XX Espanya va ser un país eminentment rural, caracteritzat per l'existència de latifundis (en algunes regions també de minifundis), un sistema d'explotació primitiu i una població majoritàriament camperola sotmesa a dures condicions de vida, situació que va donar lloc a diverses normes legals promulgades durant les darreres dècades de la monarquia de la Restauració i, sobretot, durant la segona república. Recorda la insuficiència de la reforma agrària d'aquesta última va decebre els sectors de la pagesia que esperava més i de forma immediata i que per a més inri va patir el rebuig de les forces conservadores a les quals semblava una mesura revolucionària i nefasta.

En tot cas, “la reforma de la terra, la irrigació i la colonització sempre van estar, encara que no sempre en el mateix ordre de prioritat, en la ment dels reformadors agraris del país” diu Carmona, que afegeix que “els estudis (de la república) van demostrar que al país hi havia un gran desequilibri a l'aigua disponible a les conques castellana i mediterrània. Aquesta última era deficitària, però també la que oferia més potencial agrari, especialment si s'expandia la irrigació”, cosa que va induir a pensar des d'antic en un transvasament Tajo-Segura.

El nou Estat sorgit de la guerra civil va assumir la tasca d'afrontar aquest problema desenvolupant una política de colonització de llarg a llarg del territori peninsular, encara que amb especial incidència a les províncies de Jaén i Badajoz. Amb aquesta finalitat el 1939 i acabada la guerra civil es va crear al si del Ministeri d'Agricultura l'Institut Nacional de Colonització que després d'uns primers anys d'escassa activitat va començar a actuar a la dècada dels 50 i sobretot dels seixanta.

Carmona creu que ”la transformació agrària es va concebre per incrementar la producció mentre que l'acció colonitzadora va ser sempre secundària” i que el projecte social i econòmic de la colonització va suposar abans que res “una transferència de capital públic a mans privades, però no a les dels més necessitats, sinó a la dels més rics”.

La seva valoració d'aquesta política és, doncs, crítica ja que “la veritable colonització no van ser els pobles que es veuen i es visiten, que tenen nom i que poden ser molt bonics, sinó els regadius que els envolten que passen desapercebuts i el viatger no sap a qui pertanyen. Aquesta colonització, la molt rendible, està constituïda per les terres comprades a preus manipulats o revaloritzats amb els diners públics que van acabar privatitzats; les que després es van continuar explotant directament o es van vendre amb pingües beneficis”.

Sigui com sigui, la veritat és que durant el franquisme es va transformar al voltant d'un milió d'hectàrees, es van crear 300 pobles i barriades i es van assentar uns 40.000 colons que van poder canviar copernicanament les seves formes de vida.