“No hi ha diferència entre Tejero i Puigdemont” (Alfonso Guerra, “La rosa i les espines”)

Tot va començar quan Manuel Lamarca es va dirigir a Alfonso Guerra el maig del 2019 i li va proposar de rodar un documental cinematogràfic sobre la seva vida, la seva actuació política i el seu pensament, cosa a què l'antic vicepresident del Govern i dirigent socialista es va mostrar inicialment remís. Però qui la segueix l'aconsegueix i al final Lamarca va obtenir el propòsit. Aquell documental, en realitat una llarga conversa amb Guerra, ha donat lloc a una transcripció de les manifestacions realitzades al llarg de moltes hores, i s'ha materialitzat al llibre “La rosa i les espines. L'home darrere del polític” (Esfera dels Llibres)

El discurs narratiu de Guerra es pot englobar en diverses àrees diferenciades: hi ha una primera evocació autobiogràfica sobre la seva infància i adolescència en una modesta família sevillana amb tretze fills, la seva militància a les Joventuts Socialista -amb Luis Yáñez, Guillermo Galeote, Rafael Escuredo i Felipe González , aquest inicialment proper als "grups catòlics de contestació al franquisme", la seva participació en un curs d'estiu a Tolosa, al retorn del qual a Espanya seria detingut (per la xivatada d'un policia talp que després, ja com a vicepresident del Govern, tornaria a trobar com a cap superior a Madrid), la seva incorporació a l'executiva del PSOE (quan es va nomenar secretari general Felip perquè Nicolás Redondo no va acceptar el càrrec) i, en fi, la seva intervenció a la vida nacional als inicis de postfranquisme durant la que afirma haver conferit el benefici del dubte a Suárez i promogut el consens constitucional.

Especial interès té el relat i valoració del triomf electoral socialista del 1982 -que diu va preveure gairebé amb total exactitud- i la seva entrada al Govern (“vaig fer tot el possible per evitar-ho”) i compara la seva personalitat amb la del nou president: “ell era una persona forta i jo una persona resistent”. Destaca les línies d'actuació principals: confirmació de l'ingrés a l'OTAN, a la qual el PSOE inicialment s'havia oposat -no pel fons, sinó per la manera com ho va fer Calvo Sotelo-, l'expropiació de Rumasa -que no va ser iniciativa de Boyer, sinó de Solchaga, -, el protagonisme d'Espanya en la creació de fons europeus de cohesió de la CEE i l'espinós tema de la reconversió industrial que “va produir enfrontaments fins i tot dins del govern”, però també la universalització de la sanitat i l'educació i la creació de les pensions no contributives o la consecució que la col·lecció Thyssen vingués a Espanya; i, finalment, també el “socialisme de les coses petites”. Li satisfà la bona relació que va mantenir amb els bisbes –“vam resar cada dia per vostè” li van confessar- i recorda que “jo no vaig ser antiianqui”. Evoca alguns dels nombrosos dirigents que va conèixer, un dels quals Fidel Castro “dèspota i seductor”. Tot això fins arribar al moment en què va cessar quan “vaig comprendre que Felipe (al qual qualifica de “líder nat”, encara que suggereix que “no cooperatiu”) no volia que jo seguís”.

El tercer aspecte d'aquesta llarga conversa fa referència a les seves opinions sobre la història recent i la situació actual de la vida política espanyola. Recorda que “la nostra ha estat l'única monarquia del món ratificada per un parlament”, fet que ha fet d'“Espanya una república coronada”, defensa l'actuació del monarca el 23-F (“és injust no reconèixer el paper crucial de Don Joan Carles aquella nit”); reivindica l'encert de la transició i es manifesta contrari a la reforma de la constitució, encara que sí a la reforma en la constitució. No creu en les primàries, i critica la manca actual d'empatia, el descens del llistó mitjà a la classe política i el govern de quotes (que no és de cap manera un “govern de coalició” com es pretén) I, per sobre de tot, deu-la els nacionalismes. “Si haguéssim sabut per on derivarien, no hauríem fet el títol VIII de la constitució que redactem”. “El nacionalisme ens va enganyar, aquesta és la veritat”. A això afegeix la seva disconformitat amb la persecució del castellà a Catalunya: “un socialista que persegueix una llengua, no és un socialista democràtic”. I reivindica el fet que “l'esquerra (històrica) va ser molt espanyola” a diferència d'una “esquerra boba que pensa que afavorir el reconeixement d'Espanya és una actitud conservadora”. Dit tot això i sense embuts considera que l'1 d'octubre del 2017 “hi va haver un cop d'Estat i una rebel·lió” ia més abundament sentència que “no existeix diferència entre Tejero i Puigdemont”. Aquí queda això.