“Allò pijo, com tot allò aspiracional, és una qüestió de símbols” (Raquel Peláez, “Vull i no puc”)

Pijoapartes, gauche divine, hípsters, caietans i, sobretot, pijos. Diferents denominacions per a col·lectius caracteritzats per la pretensió de singularitzar-se del comú dels mortals considerant-se d'alguna forma part d'una elit que els situa en posició preeminent i els fa objecte d'atenció, si no d'enveja, de la resta de la societat. Cosa que s'ha manifestat en un país com Espanya, més fiat en les aparences que no pas en la realitat. La periodista ponferradina Raquel Peláez, fermament arrelada a la seva terra berciana, ho ha estudiat amb deteniment, bon humor i no escassa documentació a “Vull i no puc. Una història dels pijos d´Espanya” (Blackie Books)

Si Tamara Falcó pot ser considerada en la seva opinió com la pija oficial d'Espanya, Peláez considera que la seva nissaga va tenir antecedents en figura senyeres que la van precedir. I cita des d'Eugènia de Montijo els dos Alfonsos de la Restauració, XII i XIII, l'exemple dels quals va tenir d'alguna forma continuïtat fins i tot en l'etapa republicana, com es va collir de la lectura de la premsa rosa de l'època: Crònica i Estampa .

Característica d'aquests col·lectius és la immanència de dues obsessions: “l'emulació primària”, que és “aquella que porta les classes socials inferiors a consumir per intentar imitar les superiors… el combustible que està al cor de tot el que és pijo”; i el “lleure ostensible”, és a dir, les “activitats que es realitzen per passar-ho bé, però sobretot per fer saber al món sencer que es pot disposar lliurement del temps”.

Als pijos és fàcil detectar factors com la sacralització dels valors familiars, el culte a l'esport, portar sempre a la boca les paraules pare o mare, l'obsessió de tenir sempre “un pla”, la consciència de disposar de treballadores domèstiques, el concepte de la dona com a trofeu de la validació masculina, el rol del marit com a proveïdor essencial i cap de família, la percepció que hi ha oficis i activitats de noies o la idea que una dona que no es casa és perillosa.

I encara que és cert que “fa temps que no es reconeix un pijo per la seva manera de vestir o pel seu llenguatge; com també fa temps que l'adjectiu pijo no té universalment aquesta connotació despectiva” existeixen alguns elements vestimentaris que donen estat perquè el que sí que és cert és que hi ha una obsessió per les marques, per la qual cosa és molt important per a elles lluir un luisvi i per ells un fachaleco . O, en tot cas, un abric model “sortida de teatre” .

Dit tot això, què és exactament un pijo? Segons Peláez: “Pijo” era una paraula que servia per definir un estil de vida juvenil que s'assemblava molt al dels paninari italians, els nois i noies de la classe alta milanesa que als anys vuitanta es vestien amb texans a l'última moda, plumífers de colors cridaners o mocasins, recorrien la ciutat a tota velocitat a les seves motos i es reunien en una hamburgueseria anomenada Al Panino. Els paninari espanyols, és a dir, els pijos, també es reunien a la tarda a hamburgueseries (a Madrid, el VIPS; a Barcelona, el Pokin's), des d'on partien cap a les discoteques de moda de l'extraradi, on feien curses de velocitat amb les seves motos o els seus cotxets. A Madrid era particularment popular la Costa de les Perdius, al costat d'Oh, Madrid!, on les males llengües deien que ja començava a rular la cocaïna a tot drap. Se'ls reconeixia així mateix pels texans, les plomes i els mocasins. Però, sobretot, el seu segell distintiu era la seva manera de parlar, com impostant un accent anglès suposadament adquirit en internats britànics: Ssssuperguay. Elles, que vivien al barri a què donava servei el Jumbo de Chamartín, es vestien de Don Cotó i quan volien aportar molta credibilitat a alguna cosa deien una frase definitiva: «T'ho juro per Snoopy». Snoopy era la mascota oficial del seu món tou, on no existien les arestes del món punk”.

I encara que “a l'Espanya del canvi del mil·lenni ser pijo s'associava directament amb ser del PP”, la veritat és que hi va haver qui “menyspreava els pijos, però alhora coquetejava amb alguns dels seus elements. De fet, alguns ingredients de l'estètica pija s'havien començat a estendre entre les que es consideraven gent d'esquerres”.

Als pijos han succeït tribus noves o paral·leles, quins els “hipsters” un col·lectiu uniformitzador format per “xavals que, encara que no tinguessin molts diners, posseïen una titulació, la preparació guanyada a la universitat per apreciar i extreure conclusions a partir de petites diferències i fets, la capacitat de conèixer els codis culturals i utilitzar-los”; el “pijiloco”: “fill bohemi que se sent il·luminat per designis superiors i decideix sortir-se de la tradició sobre la qual se sustenta el pecuni i el prestigi de la seva saga”, un espècimen que divideix entre apocalíptics i integrats; o el “caietà”: “nou tipus de pijo adorador del capitalisme patrimonial”.

Dit tot això, Peláez sentencia que “ser o no ser pijo és una cosa molt relativa que no té res a veure amb els diners, encara que tingui tot a veure amb ell perquè amb els diners es compra el temps… ho pijo, com tot ho aspiracional, és una qüestió de símbols”.