"La meva petita llibreria", un cant d'amor al llibre i a les llibreries de Máximo Huerta

No sé si Máximo Huerta hagués estat un bon ministre de Cultura perquè no va tenir temps per demostrar-ho en els sis dies que va estar al càrrec (per cert, aprofito per recordar que no va superar el rècord de Luis Rodríguez de Viguri, titular de la cartera de Foment en un dels governs de Sánchez Guerra entre el 4 i el 7 de desembre de 1922, o sigui durant tan sols tres dies) però el que sí que ha quedat acreditat és la seva condició de periodista i de guardonat escriptor, ja que el 2014 va obtenir el premi Primavera de novel·la. I, en tot cas, pot ser considerat així mateix un heroi, ja que, com relata a “La meva petita llibreria” (Lunwerg) ha estat capaç d'instal·lar un establiment d'aquest tipus a Buñol, població que ronda els 10.000 habitants.

En uns temps en què pràcticament tothom sap llegir, però molt pocs ho fan amb assiduïtat -al marge d'estudis i obligacions laborables- (Horta cita certa senyora que recordava la seva mare analfabeta i la posava en contrast amb els seus fills que “saben llegir, però no volen”) i que el sistema de distribució comercial està retallant la supervivència dels petits negocis a favor de les grans superfícies i de la venda per internet, obrir una llibreria és molt més que una aventura cultural: és l?expressió d?una veritable vocació missional.

Huerta descriu el procés que va seguir per convertir part d'una antiga tahona en llibreria i l'entrellaça amb el desenvolupament de les pròpies vivències familiars, els records de la seva àvia, la malaltia de la seva mare, així com amb l'evocació constant títols i autors preferits ( amb un record molt especial a Ana María Matute, a qui va conèixer personalment i que li va lliurar el guardó que hem citat) I una de les seves primeres decisions com a lector: quan entri “Plater i jo” i “La guerra dels mons”, va preferir el relat de Juan Ramón Jiménez.

Potser aquesta afecció a la lectura va néixer a la llar familiar i per via oral. “Irene, la meva àvia –diu– era una narradora extraordinària. Quan hi penso, a més de la seva llegendària mà per a la cuina i la seva fe en Déu i en la Mare de Déu del Remei, la puc veure asseguda a la taula llitera, tapada amb la seva pesada toca de ganxet de dues capes, negra i vi encert -encara la conservo en un calaix-, amb la mirada brillant, ungles pintades de nacre, disposada a explicar històries de por… narrava com Edgar Allan Poe. Pensant-ho bé, era millor que l'escriptor”. Després va venir la biblioteca pública –una altra de les institucions que Huerta evoca amb afecte.

Máximo Huerta s'interroga: “Per què llegeixo? Aquesta pregunta estava penjant de les mirades dels altres. sense un espai on escapar-me, viatjar, o sense totes aquelles notes a peu de vida que donava la lectura. els efectes dels quals la literatura és, sens dubte, una eina eficacíssima i excepcional.

Tot això queda enfilat en aquestes pàgines en què l'autor se submergeix en els records familiars, en el temps de Nadal, quan muntava pessebres (quins nens ara serien capaços d'identificar les figuretes d'un naixement?) i en l'evocació de les seves nombroses lectures que van ser sens dubte el millor aprenentatge per a un bon escriptor.