Mussolini va patir un complex d'inferioritat respecte a Alemanya (Scurati, “M. L'hora del destí”)

Mussolini és un dels personatges més fascinants i controvertits del segle XX i per això ha estat objecte de nombrosos estudis. L'hora del destí” que comprèn el període que va des de l'entrada d'Itàlia a la segona guerra mundial fins que, com a conseqüència dels reiterats daltabaixos soferts pel seu exèrcit en els diferents fronts i de la invasió aliada de Sicília, el Gran Consell feixista va acordar en connivència amb el rei Víctor Manuel la seva destitució el 25 d'abril del 1943.

Seguint la pauta dels toms anteriors, Scurati contextualitza la peripècia personal de Mussolini en funció dels diferents fets històrics que van correspondre a cada etapa i entrellaça els aspectes de la seva vida pública i privada amb altres personatges paral·lels o secundaris, contrastant el relat pròpiament dit amb testimonis històrics reals que subratllen les tesis implícites al relat de l'autor.

Scurati subratlla amb èmfasi la persistència a Mussolini d'un obsessiu complex d'inferioritat respecte a Alemanya. el seu aliat germànic, més que una garantia de victòria, és ara per a ell una obsessió insuportable”. tot, quan es va adonar que Hitler no estava disposat a donar-li el mos que pretenia a les colònies franceses d'Àfrica. més immediats, amb resultats molt negatius.

És aquest complex d'inferioritat el que el va portar a entrar a la guerra amb França quan Alemanya ja l'havia derrotat, a envair Grècia i Iugoslàvia, a implicar-se en la invasió de Rússia -sense que Hitler els ho demanés-, a intentar assolir Egipte i fins i tot a declarar sense cap necessitat la guerra als Estats Units com a conseqüència de l'atac japonès a Pearl Harbor. En tots els casos amb resultats desastrosos i amb la vergonya d'acceptar que haguessin de ser els alemanys els qui traguessin les castanyes del foc. Tal com va apuntar Goebbels –i reprodueix Scurati– “Itàlia s'està convertint en el nostre taló d'Aquil·les”.

L'autor, com s'ha dit italià, no és timorat en la denúncia de les atrocitats comeses pels seus connacionals, com ara el genocidi de poblacions natives a l'Àfrica septentrional i Abissínia, o les massacres comeses a Iugoslàvia com a conseqüència del seu fracàs en la italianització forçosa d'alguna de les nacionalitats. Ni tampoc eludeix severes crítiques sobre la incompetència i la desídia d'alguns dels seus generals -compara la direcció de la guerra a l'Àfrica d'un Rommel al capdavant de les seves tropes, amb la dels seus homòlegs italians que ho feien sempre des de la rereguarda- i censura la adulació, silencis i submissió d'aquells davant les decisions desgavellades de Mussolini.

Més enllà dels aspectes referits a la gran història, Scurati atén també els aspectes íntims de la vida privada del dictador italià, les relacions amb la seva amant Clara Petacci, el paper d'algun dels seus fills -Bruno, mort en campanya, o Edda , infermera voluntària que va ser capaç de salvar-se del naufragi d'un vaixell hospital bombardejat pels enemic-, així com la creixent disminució de les seves capacitats a causa de les patologies de caràcter psicosomàtic. També són interessants les històries d'alguns personatges secundaris, com és el cas d'Américo Dumini, assassí per encàrrec del socialista Mateotti i després colonitzador afortunat a Líbia i agent doble? d'italians i/o anglesos.

Tot això condueix ineluctablement al daltabaix militar d'Itàlia quan els aliats envaeixen el sud del país, i com a conseqüència, al desprestigi del mateix Mussolini que dóna lloc a la seva destitució pels seus propis parells i crea, velis nolis , la paradoxes més gran perquè, com apunta Scurati, ”al cap de vint anys, ha caigut el feixisme però en aquesta demolició no hi ha participat ni un només antifeixista”.