“Manual de supervivència per viatjar per Espanya”: molt més que un guia de viatge

Una de les conseqüències de la generalització de la comunicació digital és la crisi de determinats tipus de llibres. En general, tots aquells la informació dels quals pateix una obsolescència tan veloç que l'escàs període de vigència dels seus continguts no justifica el cost de l'edició. Ens referim, per descomptat, a les enciclopèdies, anuaris i altres llibres de consulta anàlegs, però també a tota mena de guies, incloses les de viatge, un tipus d'obra pràcticament desapareguda llevat dels casos de publicacions purament publicitàries i de caràcter gratuït.

Raquel Piñero ha tingut una idea que mereix ser qualificada d'original: escriure un llibre que no és exactament una guia de viatge, encara que pot ser utilitzat amb aquesta finalitat, però que sobretot es pot llegir com una divertida descripció del nostre país a través de cada una de les regions o comunitats. El resultat és “Manual de supervivència per viatjar per Espanya” (Lonely Planet) del qual diu que “és o pretén ser un llibre d'humor; valgui això d'explicació per a les nombroses exageracions, guillades i asseveracions de fantasia que s'hi inclouen”. Adverteix que “vaig començar a escriure aquest llibre amb por que algun error o frase poc prudent deslligués una onada d'odi o pires fumejants” i confessa que “hi ha una altra versió del text imaginada, però mai escrita- una mica més salvatge i sense litre, que segurament podria indignar-ne alguns”, cosa que no resulta estranya, tenint en compte l'escàs sentit de l'humor… que els espanyols gastem quan es tracta de aplicar-ho no sobre els altres, sinó sobre aquests.

Raquel ha estat prudent, cosa que no vol dir que hagi escatimat l'ús de la sal i el pebre en escriure de cada comunitat autònoma, incloses les dues ciutats nord-africanes. acompanyen divertides i coloristes il·lustracions de Bea Lozano, sigui francament entretingut i mereixi una lectura al marge que es pensi o no viatjar a els diferents punts geogràfics de què tracten. Hi ha uns epígrafs comuns sobre com orientar-se, equip bàsic de supervivència a portar, “examinar el terreny” (sigui, buscar els aspectes més curiosos o destacats) i una amplíssima referència a la gastronomia regional ia les begudes, particularment vins, cerveses i espirituosos (també orxates, és clar)

Particularment interessant a l'epígraf d'“entendre els codis” amb què es convida a penetrar en la “idiosincràsia pròpia” de cada lloc (clixés, estereotips, convencionalismes socials, tensions intermunicipals o intercomunitàries, etc) amb l'única excepció de La Rioja, on sembla que l'autora no ha detectat tòpics ressenyables, així com un avís final sobre aspectes “a evitar” si es vol evitar malentesos. Amb l'afegit i un vocabulari específic de termes i expressions peculiars la riquesa dels quals és tal que de vegades convida a pensar que els espanyols encara compartint la mateixa llengua comuna, no sempre utilitzem el mateix idioma.

Resulta divertit constatar el tradicional caïnisme hispà que s'expressa en tensions entre les illes de l'arxipèlag balear o les dues majors de Canàries, entre Cantàbria i Astúries i/o el País Basc, així com entre ciutats (Maó-Ciutadala, Santander-Torrelavega, Santoña -Laredo, Elx-Alacant, Mèrida-Badajoz i un llarg etcètera) Tot i la prudència desplegada per l'autora hi ha frases que puguin sorprendre més d'un autòcton, com quan explica que a Santander “encara es veuen nens vestits com en un còmic de Zipi i Zape, amb mitjons fins als genolls pantalons curts, nenes amb perles i llaços als cabells, senyores que baixen en abric de visó a buscar el pa i, en general, cura i atenció per la aparença, tant la pròpia com l'aliena”. O que a Catalunya hi ha “obsessió per la caca i la seva presència normalitzada a les tradicions nadalenques”. Però, en fi, ningú s'escandalitzarà a Chinchón si algú demana “pilotes de frare o pits de monges” (deliciosa rebosteria local pel que sembla) o si ara que hem entrat a l'hivern ens recomanen a Mallorca que “si tens fred, estreny el culet”.