Càntic reedita l'obra poètica global de Rafael de León

“Costa trobar Rafael de León a les genealogies de grans poetes espanyols del segle XX” diu Jesús Pascual en un llibre en què, per fi, s'aposta resoludament per resituar aquest poeta sevillà al lloc que li pertany per dret propi a el parnàs literari espanyol del segle XX. Alguns ho van aparellar amb la generació del 27, va ser amic de García Lorca, Cernuda, Aleixandre, León Felipe i molts altres autors coetanis i va acreditar una inspiració excelsa, un maneig excepcional de la paraula i una sorprenent capacitat per a l'expressió literària de la bellesa, però la desbordant de la qual facundia en la creació de cobles i cançons populars ha mantingut injustament minusvalorat i preterit, si no senzillament oblidat. Ha estat el grup Almuzara amb el seu segell Cántico el que acaba de publicar “Rafael de León. Poesia completa”, que inclou les dues obres poètiques editades en vida, “Pena i alegria de l'amor” (Madrid, 1941) i “Profecia (aquesta amb algunes peces en col·laboració amb els seus amics López Quiroga i/o Antonio Quintero, Barcelona, 1954) ), així com diversos poemes solts més.

I és que Rafael, com recorda la seva neboda néta Reyes de León, va ser “un home ple de contradiccions, movent-se sempre entre dues ribes: marquès de la Vall de la Reina i poeta del poble, tradició i transgressió, a Madrid una vida ia Sevilla una altra”. De tot això en donen fe totes les poesies incloses en aquest volum en què hi ha romanços (com els dedicats a la Lliri, la vídua enamorada, la petenera, un legionari conegut com “El Feo” o cert anònim nen gitano), així com peces conegudes quin és el cas de “Toito t'ho consenteixo”. Moltes, les incloses en el primer dels llibres esmentats, estan dedicades a artistes com Estrellita Castro (“Romance de Rueda”: “Jo sóc la vidueta de comte Laurel…”), Concha Piquer (“Així t'estimo”), María Fernanda Lladre de Guevara (“Romance de l'amor resignat”) o un sonet a Lola Membrive; i també a amics i companys de fer teatral com Ochaita i Xandro Valerio. O el seu “Requiem per Federico García Lorca: “El van matar a Granada, una tarda d'estiu i tot el cel gitano va rebre la punyalada… ”).

“Com a editors -diuen a la introducció Manuel Pimentel i Raúl Alonso- ens vam adonar de la necessitat de tornar a aquesta gran figura de la cultura drag, el transformisme i la cultura LGTB Com era possible aquest miracle integrador? La resposta està en la inequívoca qualitat i veritat dels seus versos que oferien un mirall on es reflectien amb sinceritat les passions i penes que qualsevol de nosaltres -siguem com siguem- experimentem, patim i gaudim al llarg de les nostres vides”. I per acreditar aquesta vinculació només cal reproduir aquests apariats dedicats a Ángel Terrón que resen:

“Nuvi teu, sempre nuvi/ Fa que som tots dos, sis anys un de l'altre/ La teva boca mel de la meva, els teus ulls llum dels meus ulls/ Nuvi teu, sempre nuvi/ Ningú comprèn el nostre, és una cosa meravellosa/ Ningú ens pregunta res, perquè ja ho saben tot/ Nuvi teu, sempre nuvi/ A la tarda tots dos junts, a la nit els dos sols/ al matí agafats, del braç l'un de l'altre/ No ens casarem mai, i sempre serem nuvis”.