L'emigració de dones espanyoles a Austràlia recreada a “El país del capvespre daurat”

La memòria és feble i ara que Espanya s'ha convertit en un país receptor d'immigrants els seus ciutadans ens hem oblidat que nosaltres mateixos vam ser durant molts segles els que emigrem a buscar el mateix que intenten trobar els qui arriben ara al nostre país: feina i un futur més prometedor que el que es deixa enrere. A l'emigració espontània i incontrolada va caldre sumar programes organitzats bé pel govern, bé per diverses institucions, principalment per l'Església catòlica. Dues van tenir lloc entre finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta i tenien com a destinació Austràlia, un país remot però que necessitava peremptòriament augmentar la seva població tant masculina com, sobretot, femenina per la desproporció existent entre totes dues. A això va respondre primer l'Operació Cangur, que pretenia estimular l'arribada d'homes per cobrir les moltes baixes produïdes a conseqüència de la segona guerra mundial i seguidament l'Operació Marta, que va estar orientada a captar dones destinades fonamentalment al servei domèstic, però amb dues intencions complementàries subliminals: que acabessin contraient matrimoni cobrint el dèficit de col·lectiu femení i “catolitzant” un país majoritàriament protestant.

Aquestes campanyes havien quedat oblidades amb el pas del temps fins que investigacions recents les han recuperat com a objecte de recerca i fins i tot com a tema per a la inspiració de ficcions narratives tal com fa Celia Santos a “El país del capvespre daurat” (B Penguin) una novel·la sobre la peripècia que podia haver viscut una de tals emigrants. Si escau, Elisa, que fuig d'una relació sentimental dificultat per enfrontaments familiars l'origen dels quals es retrotraia als temps de la guerra civil. Aprofita la convocatòria de places per emigrar a Austràlia per desplaçar-se al llunyà país oceànic a la recerca de José Ramón, la seva parella i pare del fill de tots dos, però el destí vol que hagi de parar a prestar els seus serveis a casa d'un estrany matrimoni un els components dels quals amaga inconfessables secrets. De forma accidental descobreix el que ha passat amb el seu xicot quan va intentar enfrontar-se a les lesives condicions de treball que s'imposaven als treballadors de la canya de sucre ia partir d'aquí es proposa venjar el seu trist destí, cosa que li submergeix en una situació embolicada. posa en perill la seva vida. L'amistat sorgida amb diversos coetanis i, molt particularment, amb alguns nadius del país, fa possible que el desenllaç sigui feliç fins i tot des del punt de vista sentimental.

Santos ha fet una trama que resulta interessant i que aprofita per contextualitzar les dificultats que van haver de suportar molts emigrants europeus -no només espanyols, també irlandesos, italians i d'altres nacionalitats, això sí, tots ells blancs- a l'Austràlia d'aquells anys i posa en dubte el treball realitzat per alguns religiosos que van poder amagar després de la seva funció una complicitat més o menys expressa amb aquestes situacions (cosa que l'autora personalitza al sinistre pare Venancio) A tot això afegeix una evident crítica dels enfrontaments caïnites que hi ha hagut a conseqüència de la guerra civil espanyola que simbolitza entorn del diferent camí que el destí va reservar a dos amics d'infància -els pares d'Elisa i del seu xicot José Ramón- que van acabar enfrontats a mort.

Com a anècdota afegirem un lapsus de Santos quan es refereix a la correspondència que hauria rebut Elisa després de la sortida d'Espanya del seu xicot i diu l'autora: “Havia rebut dues cartes, la primera des del vaixell”...