IIEC/EOC: l'escola que va tenir un paper decisiu en l'evolució del cinema espanyol del segle passat

L'actual vitalitat de cinema espanyol enfonsa alguna de les millors arrels en la tasca desenvolupada durant gairebé trenta anys per una curiosa institució formativa creada pel franquisme que va acabar sent un niu d'opositors al règim. Ens referim a l'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques creat el 1947 al socaire de l'Escola Enginyers Industrials de Madrid, que es va transformar el 1962 a l'Escola Oficial de Cinematografia i que va persistir fins a la incorporació del periodisme i altres estudis de comunicació social a l'àmbit universitari. Tenint en compte que aquesta institució va ser objecte d'estudi d'assajos anteriors, Asier Aranzubia i José Luis Castro de Paz analitzen a Escuela de cineastas. Las primeras prácticas de los grandes directores del cine español (Cátedra) els treballs pràctics realitzats durant la carrera posant-los en relació amb els diferents corrents del cinema espanyol de la seva època i amb el treball posterior dels alumnes, entre els quals es van explicar figures com Bardem i Berlanga, pertanyents a la seva primera promoció.

“Convé recordar –diuen els autors– que entre els objectius dels fundadors de l'IIEC mai estiu el de convertir el centre en una fàbrica de cineastes adeptes al Règim” i que quan es va produir el canvi del 1962 la seva “finalitat última no és altra que impulsar un recanvi generacional dins de la indústria perquè les pel·lícules espanyoles comencin a morir-se a les d'aquest cinema europeu que a la dècada dels seixanta causa furor als festivals internacionals; del que es tracta, en última instància, és promoure, d'una manera una mica artificial, un cinema espanyol jove ia la moda que ofereixi a l'exterior una imatge més amable i aperturista del país i, per extensió, del Règim”.

Subratllen els autors algunes singularitats. La principal, la incorporació com a element essencial de formació de pràctiques curriculars -objectiu primordial d'aquest llibre- a més del simple ensenyament teòric, és a dir, que es va optar per un “model híbrid” de formació per la qual cosa “exercirà un paper decisiu en l'evolució del cinema espanyol a la segona meitat del segle passat”. D'altra banda, va ser molt detectable en aquest procés formatiu la forta influència del cinema soviètic –conseqüència sens dubte de la “predilecció de Carlos Serrano de Osma, el professor més recordat i respectat”, i posteriorment també del neorealisme italià.

Aranzubia i Castro de Paz analitzen com es van realitzar adaptacions fílmiques d'obres de la literatura espanyola (amb el cas concret de l'obra de Fernández Flórez), la influència temàtica de la ciutat provinciana, el Madrid popular, l'humor guatlla, el cinema fantàstic, les pràctiques experimentals o les sinergies amb televisió. Es dedica un capítol a les pràctiques que es van realitzar durant l'estat d'excepció de 1969, un altre a les dels alumnes de l'especialitat de cambra, s'analitza l'star system que va sorgir a la mateixa escola i es recorda la presència femenina a l'alumnat, que va ser molt escassa, ja que en tota la vida del centre només es van graduar dues dones en direcció, Josefina Molina i Cecilia Bartolomé (Pilar Miró també, però en guió) L'única especialitat amb més presència femenina va ser la d'interpretació. El mateix cal dir del professorat, ja que només hi va haver set dones en un total de 151 docents. Finalment, es dediquen referències concretes a set pràctiques d'alumnes destacats (Berlanga, Borau, Regeiro, Camús, Egea, Costa i Drove) i així mateix es reprodueixen sengles guions de Summers i Erice.