Marc Aureli i els límits de l'imperi: el cèsar que va expandir l'imperi sense desitjar-ho

És possible que les circumstàncies actuals del món ens facin veure un problema que transcendeix la història i que ha afectat d'una manera o altra tots els grans imperis: el d'unes fronteres que per extenses i en molts casos allunyades del centre polític, resulten difícils de defensar i mantenir. Pablo Montoya es retrotrau a la història i analitza aquesta qüestió al voltant de la figura de l'últim dels cinc grans emperadors romans a “Marc Aureli i els límits de l'imperi” (Random House)

L'autor recorda que molts cèsars accedien a la seva magistratura com a fruit de l'adopció realitzada pels seus antecessors, tal com va passar amb Marco Aurelio, que ho va ser per Antonino Pío, una fórmula que permetia en teoria triar la persona més capaç en un sistema de successió de caràcter monàrquic però que no obstant això no estava lligat per això a la pura genealogia biològica. Justament el gran error -l'únic?- de Marco Aurelio que va radicar a decantar-se pel seu fill Còmode, fet i fet un veritable desastre davant d'altres candidatures més idònies com va poder ser la de Pompeià.

Montoya traça una descripció de Marco Aurelio com un personatge culte, imbuït de la filosofia estoica, que agradava conversar amb amics i mestres coetanis sobre els grans problemes i interrogants de l'existència humana, però a qui l'exercici de les seves responsabilitats va obligar a fer la guerra contra els pobles bàrbars situats als límits de l'imperi, sempre al Llevant. En el compliment d'aquesta responsabilitat va assumir el comandament dels exèrcits i no va dubtar a combatre, però intentant negociar sempre prèviament amb els enemics, fent-los veure els avantatges que comportava l'acceptació de la seva inclusió a l'imperi. I això el porta fins i tot, malgrat no ser expansionista, a ampliar aquest territori amb la creació de noves províncies que servissin de baluard fronterer contra ulteriors incursions i perills. No van ser aquests els seus únics combats: hi va haver un altre pitjor i davant el qual va acabar perdent la vida: la pesta que, procedent justament de les fronteres, els soldats van portar fins a la mateixa Roma en uns temps en què no se sabia com tallar-la.

"Marc Aureli i els límits de l'imperi" està escrit de forma erudita amb nombroses cites de pensadors que van poder influir en el pensament del cèsar, cosa que dóna peu a Montoya a fabular converses que el seu personatge podria haver mantingut durant la seva vida, com la llarga imaginada amb Livio Tèrtol. Tot això demostra en tot cas alhora l'àmplia cultura de l'autor.