'El dia de año nuevo', una novel·la sobre la societat acomodada de Nova York de finals del XIX

“Al Nova York de la meva joventut tothom sabia què s'havia de pensar d'una dona que es veia «sola a l'òpera»; si no es classificava explícitament la senyora Hazeldean en la mateixa categoria que Fanny Ring, la nostra única «professional» notòria, era perquè, per respecte als seus orígens socials, Nova York preferia obviar semblants juxtaposicions. Per molt jove que fos, no se m'escapava aquesta llei social, de manera que vaig deduir que la senyora Hazeldean no era una senyora a qui visitessin les altres senyores, sense bé tampoc era, per altra banda, una senyora a qui estigués prohibit esmentar davant d'altres senyores”. Tal és la composició de lloc que es fa sobre la protagonista d'aquest relat el personatge inicial amb què comença El dia de año nuevo (Ediciones Invisibles) un text d'Edith Wharton, la primera dona que va obtenir el premi Pulitzer.

Wharton, que era novaiorquesa i va viure a cavall entre els segles XIX i XX, va conèixer molt bé el sistema d'idees, valors i prejudicis de la societat acomodada de la seva ciutat natal i els reflecteix en aquesta història en què situa una dona anomenada Lizzie Hazeldean que, quan fuig de l'incendi ocorregut el dia de Cap d'Any a l'Hotel Quinta Avenida en companyia d'Henry Prest, un cavaller molt conegut a la societat local però que no és el seu marit, és identificada distretament mentre els membres de la família Van der Luyden observen el sinistre des de casa seva situada a l'altre costat del carrer durant la reunió celebrada al voltant de l'àvia, una senyora “amb còfia de punta i aquell muaré que crugia (que) rebia a Cap d'Any, secundada per les seves elegants filles casades”. Vol l'atzar que arribi a orelles de Lizzie aquesta inoportuna identificació que pot fer malbé la seva respectabilitat com a senyora casada amb un honorable advocat i per això els estratagemes que utilitza per intentar justificar la seva presència accidental a l'Hotel citat, un establiment que, malgrat a la seva ubicació, no era acomodament adequat per a la “gent bebn”. “Ningú, que jo recordés, havia conegut mai cap client –diu el narrador–, el freqüentaven «polítics» i «gent de l'oest», dues categories de ciutadans als quals l'entonació de la meva mare semblava privar del dret al vot al equiparar-les amb els analfabets i delinqüents”.

Però l'eix narratiu de la novel·la el constitueix el dubte sobre si Lizzie va compartir la seva intimitat al Cinquena Avinguda amb el senyor Prest, cosa que romandrà des d'aquell moment com un baló inesborrable que l'acompanyarà per sempre, encara que l'autora condueix el lector per una camí inesperat que, sense rentar l´honra d´interfecta, la dignifica, almenys des del punt de vista humà.

Wharton descriu la societat acomodada novaiorquesa com un col·lectiu obsessionat pel prestigi, l'honra i la bona fama i subjecte a uns formalismes inexcusables propis d'una mentalitat masclista en què tot estava permès als homes i res a les dones, l'únic patrimoni de les quals era l'honra. Una novel·la per llegir en els nostres dies amb distanciament no per divertit menys eloqüent d'unes formes de vida afortunadament superades.