Roberto Vaquero estudia a 'El fascimo en España' el passat i el present d'aquest moviment ideològic

L'auge dels feixismes europeus es va produir durant la primera meitat del segle XX com a reacció al triomf del comunisme a l'antiga Rússia i l'evident sensació que es podia produir un contagi a la resta del continent. Hi ha, per això, “posicions trobades sobre la definició de “feixisme”; des de la marxista que el caracteritza com a dominació autoritària de la burgesia, o com la dictadura terrorista del capital; fins a definicions acadèmiques que el defineixen com a categoria històrica, descrivint un moviment amb una visió nacionalitzadora de masses, caracteritzat per la violència, la importància de determinada simbologia nacionalista i, sobretot, del líder”. Així ho contempla Roberto Vaquero al seu assaig sobre El fascismo en España (Renacimiento).

Es tracta d'un text de divulgació en què l'autor fa una digressió històrica sobre els principals moviments feixistes que hi ha hagut al nostre país i sorgits durant la segona república: així “La Conquesta de l'Estat” de Ramiro Ledesma, les Juntes Castellanes d'Actuació Hispànica, d'Onésimo Redondo, que van unir els seus esforços a les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista i es van acabar sumant a la Falange Espanyola creada per José Antonio Primo de Rivera. Però també es refereix a altres moviments no expressament feixistes però els perfils dels quals permeten associar-los: així les Joventuts d'Acció Popular -branca juvenil de la CEDA-, Renovació Espanyola, la Comunió Tradicionalista i el Partit Nacionalista Espanyol de Albiñana. Entitats que acabarien refoses, el 1937, un any després d'iniciada la guerra civil i sumades totes a la insurrecció militar, en el partit únic del nou Estat que seria acaudillat fins a la seva mort pel mateix Franco i seria batejat com a FET i de les JONS.

Encara que utilitzar en el moment actual la paraula feixisme és com esmentar la bestiola, Vaquero evita tot dogmatisme i analitza els diversos corrents ideològics amb ponderada objectivitat. Sens dubte posa l'accent a ressaltar el militant antimarxisme de totes elles, així com la seva aposta per la violència com a eina d'actuació política -encara que també recorda tant la resistència que va posar a la seva utilització com a represàlia José Antonio com la generalització d'aquesta mateixa eina per part de les forces d'esquerra adversàries- i la seva subordinació a la munificiència dels grups capitalistes i fins i tot de les elits empresarials basques, però alhora destaca les diferències entre cadascuna d'elles, subratllant el republicanisme de Ramiro Ledesma o de Primo de Rivera, davant del monarquisme militant dels tradicionalistes o albiñanistas i la indefinició dels cedistes. També ressalta que, a diferència dels feixismes forans, els espanyols van estar fortament lligats -tret del cas de Ledesma-, a una evident arrel catòlica. L'extinció del règim franquista amb la mort del generalíssim va fer ressorgir grupuscles que es van considerar d'alguna manera hereus dels anteriors com les diverses versions de Falange Espanyola, però també algunes entitats noves com el Moviment Social Republicat, la Lliga Jove o la Llar Social.

L'autor completa el seu assaig amb un annex en què reprodueix alguns textos, particularment de Ledesma -a qui considera minusvalorat durant el franquisme per considerar-lo excessivament “revolucionari”- i de Primo de Rivera, així com documents generats pels mateixos partits o moviments esmentats .