Viver de capellans: l'anticlericalisme militant de finals del segle XIX

Com a reacció a una època en què la influència de l'Església catòlica era a Espanya un factor absolutament predominant, es va produir l'emergència d'un corrent anticlerical que intentava trastocar aquesta situació i que va tenir el seu reflex en la tasca de diversos pensadors i literats. Groc editora, una petita editorial que tracta de publicar obres d'autors que el temps ha anat deixant en l'oblit, recupera un escriptor sevillà anomenat Alejandro Sawa (1862-1909) que, havent rebut educació al Seminari de Màlaga, es va caracteritzar per una vida bohèmia i assenyada i per una activitat literària en què va exterioritzar el seu profund i militant anticlericalisme.

Bona prova d'això és “Criadero de curas”, novel·la breu en què relata la peripècia d'un jove avilès originari d'una família molt devota que, després de la successiva mort dels seus pares, ingressa intern, per mandat testamentari d'aquests, al seminari conciliar de la seva ciutat per tal de rebre educació i culminar la seva formació amb l'ordenació sacerdotal. I això sense posseir cap vocació per al sacerdoci.

Sawa, escriptor adscrit al corrent naturalista del seu temps, descriu el seu personatge com a “gran, fort, poderós, com a fet per la lluita moderna” i “nascut en un món de fanatismes religiosos, en què ser comparat a un ninot de aquells que la gent catòlica adora als altars constitueix, en assumptes de virtut o bellesa, el premi d'honor suprem ia Manolito el comparaven les beates amb el Nil Jesús; ia adolescent, que el santoral catòlic representa sempre agafat a la mà del seu estrany pare, José de Nazareth. Ja veieu, doncs, que era bonic”.

Innecessari és a dir que la visió del centre formatiu i dels seus responsables (particularment la del sinistre catedràtic de llatí) no pot ser més tenebrosa i això fa que el tal Manolito es rebel·li contra aquesta situació i fugi a la recerca d'una llibertat, propòsit en què fracassa i que el condemna a una reclusió fatal que permetrà als responsables del seminari fer-se amb el llegat testamentari del desafortunat adolescent.

Tenint en compte les sevícies patides per l'alumnat de certs establiments religiosos i que, aixecat tota mena de reserves, el temps ha anat revelant al llarg dels últims decennis, la veritat és que malgrat la militància anticlerical de Sawa, el seu relat es queda molt curt, ja que no va més enllà de la descripció d'un tracte autoritari, de la crítica d'una educació formalista i sense sentit crític i de la voracitat crematística dels religiosos, cosa que, potser pel seu temps, va ser suficient pedra d'escàndol. Cosa que l'autor expressa amb to desllenguat i fins i tot procaç, al punt que qualifica Teresa d'Àvila d'“histèrica”, cosa que amb seguretat els coterranis de la santa no llegirien amb complaença.

Publicat “Criadero de curas” al nostre temps, quan el paper de l'Església és contemplat amb una perspectiva si bé crítica molt menys militant, i sobretot amb un llenguatge més temperat, aquest tipus de fòbies han perdut virulència, per la qual cosa aquesta obra pot ser llegida com un testimoni curiós d'una forma d'anticlericalisme l'interès del qual rau precisament en la certa rancietat subjacent.