Claudia Gago estudia l'activitat dels intel·lectuals antifeixistes a la guerra civil espanyola

La guerra civil espanyola va ser una contesa que no només es va dirimir en els camps de batalla, sinó també en l'àmbit de la cultura de tal manera que si els polítics, els militars i la gent del comú van haver de situar-se en un o altre costat de les trinxeres, el mateix va passar amb els anomenats intel·lectuals. O potser amb més raó entre aquests, ja que en un enfrontament com el que hi ha hagut al nostre país justament van ser els valors ètics i morals els que van adquirir més protagonisme.

Claudia Gago Martín estudia a “Espanya nuada a la gola. L'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes a la Guerra Civil espanyola” (Tecnos) el paper desenvolupat per la intel·lectualitat d'esquerres que va centrifugar al seu voltant aquesta entitat sorgida a Madrid a la segona meitat del 1936. Va sorgir d'alguna manera com a heredare del congrés en defensa de la cultura celebrat a París l'any anterior i arran d'un manifest inicial que va aparèixer a La Voz el 30 de juliol de 1936, és a dir, dues setmanes després d'iniciat el conflicte, amb 61 signatures i que es va ratificar el 9 de desembre amb un segon manifest aparegut a El Mono azul, que seria l'òrgan d'expressió de l'Aliança.

L'entitat va reunir al seu si escriptors i periodistes (“la categoria més poblada a l'Aliança”), professors, alts funcionaris, polítics i tècnics, però també músics, cineastes i artistes plàstics i va constituir un espai intergeneracional en què van coincidir alguns personatges pertanyents a la generacions del 98 i del 14, però sobretot a les del 27 i fins i tot a la que es podria emmarcar com del 36. Per això, “el plantejament de partida és que l'Aliança es presenta com una organització especialment interessant perquè parla d'un moment de transició i de relleu generacional a nivell intel·lectual i polític i en què, per tant, observarem com s'hi involucren més en el projecte els qui coincideixen amb el signe històric propi de la seva generació”.

Gago fa una descripció minuciosa dels principals personatges vinculats a l'Aliança amb detall de la seva peripècia personal i de la seva activitat dins de l'entitat. Destaca la presència femenina (al manifest inicial apareixia la signatura de sis dones) encara que la seva actitud no va tenir un caràcter específicament feminista sinó majoritàriament antifeixista. En tot cas, l'actitud general va respondre una voluntat de defensa dels valors encarnats pel Front Popular i per una concepció antirevolucionària de la guerra, cosa que va quedar perfectament expressada en l'organització del Congrés Internacional en Defensa de la Cultura celebrat a València i Madrid el 1937.

Això sí, un detall important que l'autora no dubta a subratllar: “és indubtable, no només a través de l'estudi de les trajectòries militants dels autors, sinó des de l'anàlisi del discurs d'aquests, la connexió de l'antifeixisme de l'Aliança amb el comunisme soviètic, concretament amb l'òrbita estalinista”. I per a prova, un botó: a André Gide, participant al congrés de París, se li va impedir, després de les seves crítiques a l'estalinisme, anar al 1937.