Simone Veil va recordar la seva deportació a “Sola l'esperança calma el dolor”

El vuitanta aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz i quan per llei de vida estan en trànsit de desaparèixer els últims testimonis -víctimes i botxins- del genocidi, constitueix una oportunitat excel·lent per recordar el que ha passat llavors i evitar que el pas del temps suposeu l'oblit o la minusvaloració d'aquella tragèdia gegantina. Per això els fills de la qual va ser destacada política francesa Simone Veil hagin autoritzat amb “Només l'esperança calma el dolor” (Lumen) la reproducció de l'entrevista que la seva mare va concedir el 2006 per al projecte denominat “Memòries de la shoah” a el que es va recollir un centenar de testimonis de deportats que, com ella mateixa, van patir les conseqüències de la persecució nazi.

L'antiga ministra i presidenta del Parlament europeu va pertànyer a una família jueva no practicant i va viure a Niça, la ciutat natal, on el seu pare exercia la professió d'arquitecte, la segona guerra mundial. Bona part en llibertat, malgrat la política repressiva del govern de Vichy, fins que el 1944 va resultar detinguda amb la resta de la seva família i ingressada primer a Drancy i després a Auschwitz-Birkenau. I encara que part de la seva família -inclosa la seva pròpia mare- no va poder sobreviure- ella va aconseguir assolir l'alliberament amb l'arribada de l'Exèrcit Roig.

Veil recorda que, excepte una experiència que hi ha hagut durant la seva infància, no es va sentir menyspreada durant la seva adolescència i que va aconseguir fins i tot completar en plena ocupació els estudis secundaris. De fet, no està de més recordar, com es fa al llibre, que si bé a la França col·laboracionista es va aplicar una política antisemita, va ser no obstant un dels països amb menor percentatge de jueus deportats.

Veil descriu la vida als camps de concentració, amb els seus heroismes però, alhora, amb les seves misèries. “No vam ser uns sants, és a dir, quan un tenia un tros de pa no ho compartia”. Critica l'actitud endogàmica dels militants comunistes, encara que també expressa la seva admiració per la solidaritat que practicaven entre ells. Evoca, entre altres patiments, la impossibilitat de lluitar contra els polls i no eludeix fer referència a aspectes que en general no s'esmenten en altres testimonis, així la inevitable existència de relacions sexuals i fins i tot la constatació que va arribar a practicar-se el canibalisme a Bergen-Belsen. I es lamenta que, quan va arribar l'alliberament, el patiment dels antics deportats va ser menys valorat que l'activitat desplegada durant la guerra pels resistents. Encara més: els prejudicis no van desaparèixer amb l'alliberament: “en aquella època -diu- no podria haver-me casat amb ningú que no fos jueu”, encara que afegeix: “més tard sí”.

Reivindica el patiment de dos col·lectius no sempre prou recordats, d'una banda, el dels jueus sefardites i de l'altra, el dels gitanos, víctimes també del genocidi nazi, però que no sempre són tinguts en compte.

Potser no vingui a tomb dir-ho, però ara mateix recordo el que acabo de llegir en les declaracions de cert escriptor qui ha dit que “en un temps com l'actual en què esvaeix la idea de Déu l'home no sent necessitat de ser bo”. Dit d'una altra manera: que no té cap fre per donar curs als seus instints més baixos. Perquè això dels nazis queda cada vegada més llunyà en el temps, però seguim genocidis impunes i molt actuals.