Cinquanta illes, gairebé totes desconegudes, a l'Atles d'illes remotes de Judith Schalansky

A molt pocs els resultarà familiar el nom d'Annobon. Doncs bé, és una illa situada a l'Oceà Atlàntic, al sud de l'Equador, que actualment pertany a Guinea Equatorial però que fins al 1968 va ser espanyola ia més el lloc més meridional del nostre país. És una de les incloses a l'“Atles d'illes remotes” de Judith Schalansky (Capità Swing/Nòrdica libros), un curiós volum en què, tal com diu l'autora, reuneix “cinquanta illes on mai vaig estar ia les que mai aniré”.

Confesso que m'hauria agradat anar a Anobbón, que és una assignatura pendent i em temo que ho continuarà sent sempre, encara que sí a Corisco, que pertany a aquesta mateixa república equatoguineana però és molt més accessible. Com tampoc vaig poder anar a Brava, la menor de les illes de Cap Verd, encara que en siga tres més, les més importants, d'aquest estat insular. Coses de la vida.

Aquest Atles d'illes remotes és un regal per als amants d'aquells territoris que estudiem en geografia com a “porció de terra envoltada d'aigua per tot arreu”. Una definició força elàstica que permet considerar com a tal la immensa Austràlia, al mateix temps que la minúscula Tromelin, de tan sols o'4 quilòmetres quadrats de superfície, englobada a les illes Disperses de l'Oceà Índic, on va viure un grup d'esclaus que es va salvar del naufragi de l'embarcació en què els portava per a la illa. És una de les moltes històries que es relaten en aquesta obra en què apareixen algunes illes famoses per les seves connotacions rellevants, com Santa Helena, on va morir bandejat Napoleó, Iwo Jima, disputada a sang i foc entre nord-americans i japonesos durant la segona guerra mundial o Diego García, a l'arxipèlag de Chagos, d' actualitat per les reivindicacions. Així com també alguna d'acreditada imatge turística, com és el cas de la xilena de Pasqua.

Moltes disposen de parves poblacions com la ja citada Tromeli, on encara hi viuen quatre persones, Oso (noruega) amb nou i Roul (neozelandesa) amb deu, això si no han baixat els seus respectius censos després de la redacció del llibre. Poblacions tan reduïdes produeixen efectes insòlits com l'alt percentatge de daltònics a Pingelap per culpa de l'endogàmia entre els 250 habitants. És clar que el grup més gran d'illes referenciades són les senzillament deshabitades, bona part de les quals emergeixen a l'Oceà Pacífic. Algunes, mers cons de volcans submergits o lleus elevacions sobre el nivell del mar com Takku, a Papua Nova Guinea, que sobresurt poc més d'un metre, cosa que ens porta a pensar en la seva no gaire llunyana i inevitable desaparició per les conseqüències del canvi climàtic. Raó de més per afanyar-se a conèixer-les… els que s'atreveixin a anar-hi.