Sánchez Piñol publica “Les tenebres del cor”

“Els antropòlegs som chafarderos professionals” confessa Albert Sánchez Piñol, que ha de saber-ho per ciència pròpia perquè tal va ser la seva formació acadèmica, encara que amb el pas del temps se l'ha conegut principalment com a escriptor i novel·lista. La veritat és que mai ha renunciat a aquesta condició originària i per a mostra, un botó: la seva última obra “Les tenebres del cor” (La campana) que és, segons el seu editor, un “llibre de llibres amb històries que permetrien un tractament propi i individualitzat i amb l'additament d'unes memòries del mateix autor”. Perquè aquest text, que té com a eix narratiu als anomenat pigmeus de l'Àfrica equatorial, és directament tributari de l'experiència de Sánchez Piñol, que va realitzar tres viatges entre 1996 i 1998 per aquells indrets i va conèixer la realitat d'uns col·lectius que no són unívocs.

I no ho són perquè el mateix conceto de “pigmeu” és una construcció cultural, bé que longeva perquè té el seu origen en un dels cants de “La Ilíada” i, per tant, a Homer, en una rondalla que segles més tard Aristòtil va convertir en realitat i que després ha donat lloc a l'interès o la curiositat de diferents investigadors. El cas és que, segons Sánchez Piñol, els pigmeus en sentit estricte no existeixen i si bé existeixen col·lectius de raça negra caracteritzats per la seva parva alçada, són heterogenis i en molts casos ignorats entre ells mateixos.

Refereix que tenia al cap aquest llibre que ara veu la llum des del seu primer viatge al Congo i de l'interès que va suscitar el seu contacte amb unes gents que no són tal qual el primer món els imaginava. El resultat és, per consegüent, aquest text que qualifica com de “literatura sense ficció” i en el qual estudia a diversos investigadors que van tractar de desentranyar com eren. Així Paul Belloni du Chaillu, un francès de l'Índic que va anar a Àfrica a la recerca del goril·la i va descobrir als obongo; Georges Schweinfurth, un germà bàltic al qual es va considerar el “descobridor” dels pigmeus; el missioner nord-americà Samuel Verner, que va rebre l'encàrrec de “importar” pigmeus per a l'Exposició Universal de Sant Lluís de 1904 i que va trobar a Ota Benga que va acabar exhibit en un zoo del Bronx amb un ximpanzé i un orangutan; el sacerdot alemany Wilhelm Schmidt, obstinat a demostrar l'existència de Déu en la fe monoteista d'un poble primitiu; el matrimoni d'Anne Eisner i Patrick Putnam, que va regentar un hotel a Camp Putman amb un zoo en el qual vivia un centenar de mbutis utilitzats després en pel·lícules de la MGM; i Colin Turnbull, nòmada impenitent que va fer amistat amb els anteriors i va escriure “El poble de la selva”. Tot això coronat amb el relat de l'experiència viscuda durant els seus viatges pel mateix autor.

Un llibre en el qual tot té base documental, encara que Sánchez Piñol ho ha redactat amb tècnica narrativa, el domini de la qual té fefaentment acreditat “perquè si els americans van inventar el realisme màgic, a Àfrica s'imposa el surrealisme màgic” com acredita en aquest llibre que és, segons el seu editor, “un viatge al cor d'Àfrica però, sobretot, un viatge al cor de la literatura”.