Càtedra reedita “Memòries del subdesenvolupament” de Edmundo Desnoes

Recentment mort als Estats Units -va ocórrer en 2023-, a l'escriptor cubà Edmundo Desnoes se li recorda principalment com a autor de “Memòries del subdesenvolupament”, novel·la curta que va ser la base d'una pel·lícula posterior dirigida per Tomás Gutiérrez Alea. Desnoes, amb parva obra narrativa, va anar en alguna mesura, un cas anàleg al de d'altres intel·lectuals cubans, és a dir, que compromès inicialment amb la revolució, va anar a poc a poc distanciar d'ella fins a optar per residenciar a Amèrica del Nord si bé, a diferència d'altres congèneres seus, sense necessitat d'assumir per això una clara militància opositora. Es va diferenciar també en un altre aspecte no menys rellevant i és que pel seu origen familiar -la seva mare era d'origen cultural angloparlant- va manejar amb idèntica soltesa el castellà i l'anglès. 

Càtedra recupera en edició de butxaca el seu text més emblemàtic i l'acompanya d'un molt complet estudi previ, biogràfic i literari, de Desnoes a càrrec d'Alejandro Luque, la qual cosa permet llegir “Memòries del subdesenvolupament” contextualitzant-lo adequadament en el moment en què l'autor va situar la seva ficció narrativa que, segons tots els indicis, va tenir no pocs elements autobiogràfics.

D'antuvi el protagonista es diu Malabre, que era el segon cognom de la seva mare, i és un element típic de la burgesia cubana que veu com la seva família es trenca per l'emigració de bona part d'ella. La trama narrativa, que discorre entre la fallida invasió de Platja Girón i l'incident dels míssils russos, és a dir en 1961-1962, és per altra senzilla i lineal. Part precisament del comiat dels seus afins en l'aeroport de l'Havana, moment que suposa d'alguna forma l'alliberament de Malambre de la seva pròpia dona perquè a partir d'aquest moment es converteix en home sentimentalment lliure que iniciarà noves relacions (amb una menor, la qual cosa li ocasionarà problemes legals, o amb l'assistenta Noemí)

Tot sembla indicar que “Memòries del subdesenvolupament” va ser una obra ben acollida pel sistema malgrat que inclou rampells que evidencien un cert sentit crític amb les noves realitats que viu el país. Cita la implantació de les cartilles de racionament i la manca de certs béns -el protagonista no pot comprar una cosa tan senzilla com una pinta-, així com l'inici de la presència de russos -“ara els diuen soviètics”- o el canvi de paradigma en les aliança internacionals, a causa dels nous “països amics” (els de l'est socialista)

No falten frases i/o afirmacions rotundes, clar que posades en boca d'un tercer que resulta satiritzat. “Tot el que ens envolta -diu- està enfonsat en el subdesenvolupament. Fins als sentiments dels cubans, les seves alegries i els seus sofriments són primitius i directes, no han estat treballats i embullats per la cultura”. No és més misericordiós amb les gents que li envolten: “totes les mors semblen criades i tots els homes, obrers”. Tampoc deixa de criticar a la que va ser la classe del mateix autor: “no puc pensar en la burgesia cubana sense tirar escuma per la boca. Els odio tendrament. Em fan llàstima: pel que van poder haver estat i no van ser per imbècils”. Però critica a tiris i troians: “Tots són uns il·lusos. La contra, perquè viu convençuda que recuperarà fàcilment la seva còmoda ignorància; la revolució, perquè creu que pot treure a aquest país del subdesenvolupament”. I constata l'axioma que “l'artista, el veritable artista (i, afegeixo pel meu compte, tot veritable intel·lectual) sempre serà un enemic de l'estat”, la qual cosa l'obliga a confessar “jo sóc en el socialisme un mort entre els vius”. Ho posa en boca de Malambre però ho pensava potser de si mateix?

L'autor enriqueix el text amb la utilització de nombrosos modismes cubans, una dada que revela la immensa varietat lèxica de l'espanyol antillà, alguna cosa que no tots els escriptors cubans conreen amb la mateixa generositat. D'aquesta manera és possible detectar localismes, barbarismes i anglicismes, segons els casos, bé exclusivament cubans, ben compartits amb altres països de l'àrea hispanoamericana (espejuelos, pepillo, guajiro, saya, embullar, guagua, canilla, botar, gaveta, creyón, closet, calambuco, comemierda, sato/satería, pitirre, guadafango, ponchar, toronjoso, tiñosa, filin, entre altres) amén d'expressions com a “colas de pato”, “tirar a mierda” o “hacer una maraña”.