Irene Polo va ser “Una intrusa en la premsa”

Encara que sembli mentida va haver-hi un temps en què les tradicionals castanyeres que ocupen els carrers de Barcelona durant la tardor i l'hivern donaven set castanyes per deu cèntims de pesseta! Clar que estem parlant de 1933 és a dir, de fa gairebé cent anys. Com han canviat els preus! La dada la va recollir en un reportatge aparegut en el diari Les Notícies la periodista Irene Polo, una de les primeres dones espanyoles que es va dedicar a aquesta professió. Nascuda en 1908 a la ciutat comtal en el si d'una família paupèrrima i filla d'un pare balafiador, va ser una “autodidacta d'origen humil que segurament va arribar a completar la seva formació amb l'estudi d'idiomes i la taquigrafia en algun acadèmia i que va començar a treballar molt jove per a compensar l'absència paterna i les dificultats econòmiques de la família” tal com explica Francesc Salgado de Déu en la introducció de “Una intrusa en la premsa” (Renaixement), selecció d'articles en castellà dels quals va ser autora -bona part de la seva obra ho va ser en català- apareguts en la premsa barcelonina entre mediats dels anys vint i mediats dels trenta, la majoria d'ells en el citat diari.

En uns temps en què els redactors es distingien entre els “de taula” i els de carrer”, Irene va pertànyer a aquest segon grup, la qual cosa vol dir que el seu quefer informatiu va tenir com a àmbit d'actuació la geografia urbana i les seves gents. Els seus reportatges i cròniques són, per consegüent, un ram fecund de llocs i costums (les caramellas, les sardanes, la festa major de Gràcia, la devoció per San Pancracio, les galeries de fotògrafs, la presó de dones de Santa Amelia, el cementiri nou, el manicomi de Sant Boi, els rotlles de tertulians de la Plaça Real, la nit de Sant Joan), així com les modes que emergien, tal el cas de les revolucionàries faldilles pantalons que Monsieur Anselmi va començar a promocionar no sense escàndol, i les que desapareixien, com l'ús de ventalls i ombrel·les. Va ser notable l'afecció de Polo per personatges populars o excel·lents quals el nen que va salvar de la mort a un bebè, els quiosqueros, els homes-anuncio, els mantecaderos -venedors de carrer de gelat-, les “misses” i reines de concursos i festes, els aturats a la recerca de treball, el promotor de la conversió de Barcelona a la “ciutat de la pau” o la primera dona aviadora de Catalunya, María José Colomer, per a qui “l'aviació és realment assumpte de dones perquè és una cosa que exigeix un tacte, una cura, una delicadesa de manipulació i fins a una manera de ser que els homes no tenen”.

Va conrear també el gènere de l'entrevista i va mantenir trobades, entre altres, amb María Morera, Conchita Supervía, Santiago Rusiñol, José Llimona, Lluis Millet, Juan Pich i Posa, Apel·lis Mestres, Ramón Gómez de la Serna, Adrià Gual, el comte Keyselring, Arturo Rubinstein, Pablo Casals, Angelina Caparó, Antonia Mercé La Argentinita, Hipòlit Lázaro, els creadors de tangos Irusta, Fugazot i Demare, el boxador Paulino Uzcudun o el torero Marcial Lalanda, encara que els prínceps japonesos Takamtsu se li van escapar.

I si bé no sembla que es dediqués a la informació política, va ser protagonista d'un gran “scoop”: el descobriment del lloc en què s'havien reclòs secretament els redactors de l'Estatut de Catalunya de la república: l'hotel del santuari de Núria, alguna cosa que s'havia mantingut amb tota reserva.

Irene Polo utilitza un llenguatge senzill, però no per això descurat, que inclou alguns modismes avui desapareguts com la interjecció “Ca!”. Tot això fa d'aquesta antologia un veritable caleidoscopio d'una Barcelona gairebé irrecognoscible, preocupada per alguns personatges sinistres (l'assassina en sèrie Enriqueta Martí o l'acreditat descuartizador Pablo Casat “El Ricardito”) La destinació no va ser benvolent amb aquesta dona intrèpida que va haver de exiliar a l'Argentina com a conseqüència de la guerra civil i va renunciar a la vida en 1942. Però ha quedat la seva obra literària, a pesar que ella mai va voler que la consideressin escriptora, sinó tan sols periodista.