Madrid en el segle XVII: carrers de terra, habitatges sòrdids i molta pobresa

Es tracta d’Azorín a qui se li atribueix la qualificació de Madrid com a “poblachón manchego”, tot i que també se li atorga a Umbral haver utilitzat posteriorment un qualificatiu semblant que és, a totes llums, inexacte: perquè ni va ser mai un poblachón, sinó una vila, ni és manchega, sinó castellana. El que sí que és cert és que en temps de Felip IV, Madrid tenia un aspecte força diferent segons José Deleito Peñuela, catedràtic que va ser de la Universitat de València i especialista en el regnat del monarca anomenat el Gran i autor de "Només Madrid és Cort. La capital de dos mons sota Felip IV" (Renacimiento). I subratllem allò de relativament perquè, segons Deleito, els historiadors no s'acorden i uns diuen que en aquell temps tenia 70.000 habitants i altres 300.000.

Sigui com sigui, el Madrid del segle XVII presentava un aspecte bastant modest en comparació amb altres Corts europees. “Era ahogador i mesquí, el seu aspecte interior tenia poc de còmode o grandiós, ni tan sols agradable”. Les vivendes oferien un aspecte sordit i poc sòlid -salvant les mansions senyorials- amb obertures estretes a les seves façanes i mancant de lavabo, de manera que les necessitats es feien en gerres, el contingut de les quals, igual que les escombraries, es llençava després a la via pública cridant “¡Agua va!”. Això feia que els carrers, pocs dels quals estaven empedrats i la resta eren de terra, quedessin plens de deixalles, cosa que va donar a Madrid la fama de ser la “capital més bruta d’Europa”. A més, quedaven molt foscos quan es posava el sol, així que calia circular amb torxes.

El Madrid dels Àustries, que Deleito descriu com “un immens convent” per la quantitat d’edificis religiosos (una tercera part del total), tenia el seu centre a la plaça Major, “el cor de la vila” que “destacava per la seva amplitud, bellesa i senyoria”, per la qual cosa en ella es desenvolupava “la vida sencera de la Cort”. El carrer Major –molt més curt que l’actual i amb trams que tenien noms diferents– era l’artèria principal i es caracteritzava per la seva vitalitat mercantil, cortesana i amorosa. En canvi, la Puerta del Sol era un punt perifèric i el carrer de la Montera un “lloc de trànsit preferit per perdonavides, miserables lladres, cavallers del miracle o simples amics d’aventures”, mentre que el carrer d’Alcalà es distingeix pel seu caràcter “senyorial i monàstic” i el Prado, dividit també en diversos trams, era l'“epicentre de l’exhibició per als elegants de la Cort”.

Deleito descriu també com es vivia en aquell espai urbà, quin era el seu règim municipal, què menjaven i bevien els madrilenys, en quins oficis treballaven, com es relacionaven gremialment, o com es desenvolupava la seva vida quotidiana: “Apenes alborejava el dia, començava l’animació als carrers. Repicaven innombrables campanes d’esglésies i monestirs. Recorrien els carrers i places aguadors, calderers, afiladors, botiguers, que pregonaven a crit viu tota classe de baratijas; mendicants, que, resant, cantant i exhibint ferides reals o fingides, intentaven atraure la commiseració; vagabunds professionals, que escupien per la dentadura, fantasejaven gestes bèl·liques a Flandes i llogaven la seva espasa per a qualsevol malifeta; carregadors, que s’ocupaven de conduir paquets o missatges; lacais i noies de tota mena. Passaven en ruc frares i més frares de diferents hàbits i ordes, doncs la seva abundància era inesgotable. Anaven en mules amb gualdrapes els doctores barbuts, en carrossa els consellers i magistrats, a peu els simples covachuelistes o menestrals: però tots començaven la seva tasca a les set a l’estiu o a les vuit a l’hivern”.

Dit tot això, conclou que “Madrid no justificava els seus privilegis de capital de la més alta i poderosa monarquia de l’època, ni els hiperbòlics elogis dels cronistes cortesans”.