Macías o el fracàs de la descolonització de Guinea espanyola (“El monstre espanyol”)

Pocs historiadors discrepperan sobre la pèssima valoració que mereixen els successius processos de descolonització empres per Espanya als seus territoris d'Àfrica. Precisament aquest any es recorda l'alevós abandonament del Sàhara Occidental a mans dels seus ambiciosos veïns comès fa mig segle. Però uns anys abans, el 1968, es va produir la independència de Guinea espanyola amb l'entronització com a primer president, el fang Francisco Macías Nguema. Ho ha biografiat Antonio Caño a “El monstre espanyol. Francisco Macías i el final de l'aventura colonial a Guinea” (Esfera de los Libros).

Segons aquest autor, Macías va ser “un home més aviat fosc, sigil·los i callat, (a qui) cal reconèixer certa astúcia per sobreposar-se a la seva mediocritat i aconseguir una posició per a la qual ningú comptava amb ell. Una astúcia reforçada per una absoluta manca de principis; quan va tocar ser franquista, ho va ser sense reserves, quan la vida li va exigir ser revolucionari i comunista ho va complir en totes les formes possibles: prosoviètic i proxino segons bufés el vent. Mai va tenir més mòbil que ell mateix, el seu enriquiment, la seva supervivència i la seva glòria. I, en última instància, la seva vida”.

Antic funcionari colonial, “mai va ser un personatge rellevant en el període que va transcórrer entre l'emergència del nacionalisme guineà i la posterior independència”, però va ser capaç de colar-se a la conferència constitucional convocada pel Govern espanyol i es va convertir en una titella a les mans del notari antifranquista Antonio García Trevijano obsessionat en fer descarrilar el procés. Amb tan bon resultat que el va fer sobreposar-se electoralment als altres dos candidats que es van presentar a les primeres eleccions presidencials i que comptaven amb els suports de Madrid (Ondó de Presidència i Ndongo d'Afers Exteriors). Tot això per, un cop al poder, destruir progressivament tots els seus oponents i establir un règim de terror absolut fins al punt que va matar prop de 300 polítics del país, entre ells 22 dels seus propis ministres, i va perseguir a tots aquells que tinguessin estudis de qualsevol tipus en un procés d'embrutiment sobre el qual Caño recorda la responsabilitat que va tenir García Trevijano, “còmplice de Macías” per haver-li ajudat en el desmuntatge del sistema jurídic i econòmic del país. “És difícil d'explicar -diu- com un home del talent i astúcia de Trevijano va cometre aquest error de càlcul en el judici d'un personatge tan infame”. I de la mateixa manera critica la indiferència de l'esquerra espanyola, amb l'honorable excepció de Felipe González, davant els crims del tirà.

Caño recorda que Macías havia rebut tractaments psiquiàtrics a Madrid i Nova York (“va manifestar en nombroses ocasions una conducta desequilibrada”) i suggereix també que va ser “probable que rebés instruccions en pràctiques de bruixeria i que fos conscient de la importància que les supersticions, l'ocultisme i les pors ancestrals tenien” a la societat guineana. Va patir la humiliació de l'adulteri públic comès per la seva primera dona, Ada, amb un jove espanyol, fill d'un cert adinerat comerciant amb la qual família no va poder venjar-se per l'expresa desautorització de l'autoritat colonial. I paral·lelament va ser vicari de la influència de Mónica, la segona esposa, suposada filla d'espanyol, “pilar essencial de l'autoestima d'un home que sempre havia estat un complexat”.

Caño, molt crític amb el franquisme i amb la política colonial espanyola, afirma, però, que “amb totes les recriminacions pertinents, crec que és just dir que en els anys de la colònia espanyola (Guinea) gaudia d'una qualitat de vida una mica superior a la dels països del voltant i disposava d'una de les rendes per càpita més altes d'Àfrica”, així com també reconeix la netedat del procés descolonitzador i de les primeres eleccions presidencials. “Es pot acusar Espanya de la seva inexperiència en la conducció del procés, però no d'haver-li negat al poble de Guinea el seu dret a decidir el futur”.

Caño va assistir com a periodista al judici al qual els militars que el van deposar el van sotmetre al cinema Marfil de Malabo, que descriu en els seus detalls i que va finalitzar amb la seva execució i la de alguns dels seus col·laboradors més directes. Però sentencia que, a la postres, el seu nebot i successor Obiang, protagonista del cop contra el seu tiet i el més durador dictador de tot el continent, “d'alguna manera ha reivindicat a Macías i, tot i que no es vegin retrats seus a les escoles i edificis públics de Guinea, és el successor de l'altre, la segona generació d'una dinastia que probablement s'estendrà encara per molts anys i noves generacions de descendents”.