“No diguis a ningú en què treballes”: la dificultat de ser funcionari de presons

“No diguis a ningú en què treballes. Tampoc intentis explicar-ho. Ni t'entendran, ni voldran entendre't” li diu un veterà funcionari de presons a un jove recent incorporat a aquesta professió, frase que dóna títol al llibre escrit pel funcionari de presons Albert Duchamp “No diguis a ningú en què treballes” (Carena) Text molt oportú en moments com els actuals en què, arran de la mort de l'empleada d'una presó catalana en mans d'un reclús, està pendent en el Congrés la modificació legal que atorgaria aquests funcionaris la condició de “agents de l'autoritat”. L'autor es lamenta no sols del desvaliment amb el qual aquests treballadors han d'exercir les seves funcions, sinó també que, enfront d'oficis connexos, com els de caràcter policial, el seu és molt desconegut, i quan s'ha parlat o escrit d'ell habitualment s'ha utilitzat un to pejoratiu o deformat; sobretot, al cinema. 

Duchamp tracta de reparar aquesta ignorància a través de la vida d'un professional penitenciari que accedeix després d'una etapa juvenil en què va estar lligat al moviment àcrata el que, d'alguna manera, el converteix en traïdor als ulls dels seus antics camarades. Inicia la seva activitat en el moment en què aquesta competència estatal va ser transferida a la Generalitat de Catalunya, la qual cosa, si bé dóna peu a la creació d'un “model penitenciari” propi, els sotmet també als vaivens polítics dels successius governs autònoms en els quals sembla que sempre assumeixen el comandament d'aquest sector els pitjors. En aquest sentit, no eludeix severes censures sobre alguns en concret, tals el convergent Ignasi García Clavel, àlies “Ignazi”, al qual defineix com a “autoritari”, “pujolista de manual” i “un dels mandataris que amb major menyspreu recorden els treballadors”; però també als successius responsables de ERC, partit que “no va deixar de mostrar la seva hostilitat cap al cos de funcionaris de presons” i de la qual diu que “quan parlen de presos són d'esquerres, quan parlen de gestió són de dretes i quan parlen de nosaltres són feudalistas”. Aquesta crítica se suma a la conducta dels presos del “procés”, que mentre van estar ingressats van gaudir d'una estada privilegiada. “Quan els van indultar, estàvem gairebé tan contents nosaltres de perdre'ls de vista, com ells de deixar”. A això se suma un incomprensiblement conflictiva relació amb la policia autonòmica: “la interacció dels funcionaris de presons com els Mossos d'Esquadra sempre ha estat presidida per la fredor”, quan no per l'enfrontament quan aquests van haver de reprimir la vaga van fer aquells.  

L'autor la descriu com una professió molt delicada en la qual “els reclusos tenen un rol i els funcionaris, un altre… Els presos no són els teus amics, però tampoc els teus enemics… El funcionari sempre és més respectat per ser recte i just que per la seva condició de servir. Anar més enllà d'assegurar la seva salut, educació, alimentació i seguretat és entrar en un camí de no retorn. De manera que un mai hauria de causar més pesar del necessari dir que «no». No sols estarà mal vist entre els companys, sinó que resulta poc professional accedir a totes les peticions que fan els interns en un sistema tan garantista com l'espanyol”. També descriu les relacions que s'estableixen entre ells i els funcionaris -inclosa alguna de caràcter sentimental-, els oficis que exerceixen els reclusos a l'interior de les presons, els principals problemes (motins i suïcidis), així com l'estada d'alguns “presos il·lustres”, descomptats els del procés” (de Dalí un llunyà 1924 als més pròxims Vedat Matamoros, el jutge Pascual Estivill o Josep Lluis Núñez)

Ser funcionari de presons és assumir un risc constant perquè la relació amb els interns no sempre és fàcil, ni està exempta de violència, de la qual la societat i les oenegés tendeixen a culpar sempre als primers i no als segons. Es caracteritza a més pel seu caràcter endogàmic (en la ficció narrativa, el protagonista, casat amb una funcionària i, segon de la seva saga en l'ofici, finalitza el seu relat amb la notícia que el plançó de tots dos, també vol ingressar en el cos i això malgrat la seva condició de gai en una ambient fortament homòfob. 

Hi ha en les seves pàgines un retrat molt interessant de l'univers carcerari, en el qual reconeix virtuts: “Dins de la transgressió que mostres els reclusos davant les normes d'urbanitat que s'imposen entre la societat, també existeixen codis i conductes que la correcció política ha deixat de costat com el menyspreu als abusadores sexuals, el compromís incondicional amb els febles, la generositat i poc valor pels diners, el respecte a la propietat dels semblants. Però si hi ha una virtut que caracteritza a molts interns aquest és l'absència de rancor”. 

I conclou afirmant que “el més semblant a un reclús és un funcionari de presons i, quan s'acosta la mort, les jerarquies i les hostilitats entre tots dos es difuminen fins a desaparèixer”.