Clavells, roses i espines

A La rosa i l'espina, un interessant llibre d'Alfonso Guerra en conversa amb Manuel Lamarca, s'evoca l'escriptor grec Theodor Kallifatides (instal·lat a Suècia des dels 26 anys): “El món es queixa que el roser tingui espines a cop d'alegrar-se perquè té roses”. Una versió floral del got mig buit o mig ple. Qui fos totpoderós polític socialista va entrar al PSOE el 1972, tres anys abans que morís Franco, i avui repeteix que no tenia vocació política, però que una vegada que t'hi fiquis, “no acabes de sortir mai”.

El 25 d'abril passat es va commemorar mig segle de la Revolució dels Clavells, que va acabar amb la dictadura salazarista i va començar, amb trompades, la democràcia. Aquell aixecament es va iniciar al compàs de 'Grándola, Vila Morena', una cançó tolerada al Portugal de Marcelo Caetano i que conté el vers “O povo é quem mais ordena”. Alfonso Domingo (autor de L'àngel vermell, biografia del memorable Ángel Rodríguez) ha publicat Mullar la pólvora (L'esfera dels llibres) on fa detallada crònica d'aquella revolució dels capitans de l'MFA, Moviment de les Forces Armades Portugueses, així com història la UMD (Unió Militar Democràtica), fundada a les casernes espanyoles, al setembre d'aquell mateix any, 1974.

El comandant Juli Busquets, fill d'un metge de la Guàrdia Civil i nét d'un general, va ser un dels munyidors d'aquesta organització. Estava doctorat en sociologia i no trigaria a militar al partit socialista arribant a ser diputat durant més de quinze anys. El 1977 -ja dissolta la UMD- va votar al Congrés dels Diputats en contra de la Llei d'Amnistia, perquè es va amnistiar els etarres, però no els qui havien defensat les llibertats des de l'Exèrcit. El juliol del 1976, després de ser nomenat Adolfo Suárez president del Govern, es va decretar un indult que excloïa la reincorporació a l'Exèrcit dels expulsats per pertànyer a una organització clandestina. Hi va haver un tracte desigual en delictes 'polítics'; en particular, als professors universitaris expulsats sí que se'ls va permetre tornar a les seves aules. Borró i compte nou.

El propòsit de la UMD, a diferència del MFA portuguès, era donar suport al procés democràtic des de dins de l'Exèrcit i permetre l'avenç de la societat cap a la democràcia, considerant la professió militar com una professió més. Es desestimava un pronunciament actiu i es proposava assajar un pronunciament negatiu: “mullar la pólvora d'aquell exèrcit blau”. Tot i això, cinc anys després de dissoldre's es va produir l'intent de cop d'estat del 23-F, que per a Alfonso Guerra va funcionar com una vacuna. El cop va ser frenat pel Rei, a qui Guerra lloa i agraeix amb claredat i energia que garanteixi la continuïtat de la democràcia.

En acabar l'any 1986, i després de la segona majoria absoluta del PSOE, Alfonso Guerra va complir la seva paraula donada i els militars expulsats van ser rehabilitats, podent, per fi, “sol·licitar la seva reincorporació a les Armes, Cossos o Instituts dels quals van ser separats, amb l'ocupació que els hagués correspost per antiguitat, si no hi hagués interrupció en la prestació del servei”.

En aquella efímera organització hi va haver certament pugnes per controlar-la. Van aflorar al seu interior tensions, enemistats, manipulacions, també reconciliacions. Complerta la seva missió bàsica, es va dissoldre per no donar coartada als militars involucionistes per formar una associació de signe contrari. Abans d'aturar i jutjar amb duresa els militars de la UMD, entre els quals hi havia gent de reconeguda categoria, es van fer des del poder militar estratagemes de tota mena per desprestigiar-los i fer-los la vida impossible.

Alguns d'aquells militars més destacats van ser el comandant d'Enginyers Luis Otero, els germans Reinlein (el pare dels quals havia guanyat una medalla a la Divisió Blava), el capità de l'Estat Major Restituto Valero (anomenat 'l Nen de l'Alcázar', ja que va néixer al assetjat Alcázar de Toledo sota el comandament del general Moscardó). O el capità del Servei d'Intel·ligència Fernando San Agustín (autor de novel·les com Us mataran en nom de Déu o La rebotiga dels Serveis d'Intel·ligència).

El 2002, el president del Tribunal Constitucional Manuel Jiménez de Parga va declarar que Espanya encara tenia un deute amb la UMD. Tot i això, van haver de passar set anys fins que el Congrés dels Diputats aprovés instar el Govern a retre homenatge a la UMD pel seu compromís i sacrifici personal en la seva lluita per la democràcia.