L'afany d'una intel·lectual perifèrica

Amb vocació per l'ensenyament (vista com un art i expressió de la meva responsabilitat política de ciutadà) em pregunto cada dia de què serveix el que dic o escric a classe, i quina és la seva eficàcia. Procuro afinar el millor possible i sé que algun ressò satisfactori aconsegueixo, sempre escàs i sens dubte insuficient per al que pretenc i crec necessari. Encara que a tots em dirigeixi, vull consolar-me que, almenys, una o dues persones sintonitzen amb les meves paraules i el meu esforç, i que els estimulo a desenvolupar el millor de si mateixos sobre això.

Què passa quan es tracta de literatura o lletra impresa? Penso en els innombrables texts que es presenten als premis literaris. Pràcticament tots aquests escrits queden anònims i condemnats a l'oblit. Aquesta realitat mereix una reflexió. Són esforços erms? És inútil escriure alguna cosa que amb prou feines ningú no llegirà? No ho crec. Depèn, és clar, de l'expectativa. Què pretenen els autors: fama, diners, reconeixement? Tot això em sembla legítim, no en tinc cap dubte. Però el que et vacuna contra la frustració i la possible amargor pel rebuig és la convicció que puguis tenir sobre el fet que el que hagis escrit val la pena en respondre a una inquietud personal.

És cert que no tothom pot ser genial ni meravellós en les activitats que faci, i qui digui el contrari ho fa per adular interessadament el públic respectable. Tots tenim experiències personals sobre això. Tot i això, encara que jo no vaig ser mai un gran jugador de futbol, em divertia jugant i no ho feia del tot malament; encara que mai no vaig ser un bon corredor, vaig gaudir corrents i demostrant-me que podia aguantar un recorregut més aviat llarg; sempre vaig ser molt mal jugador de ping-pong, però algunes vegades vaig fer jugades que em van semblar estupendes. Amb aquesta mentalitat, no vaig patir gaire per les meves incompetències; ara, encara menys. I recordo el meu desig de superació i de gaudir, cosa que a ningú no ha d'estar vedat; al contrari, hauria de ser promogut. Però sempre n'hi ha que es dediquen afanosament a posar-te al teu lloc de forma antipàtica i estúpida.

Tornem a la literatura. Acabo de llegir una ficció biogràfica escrita per una meva amiga. Nerea de Carreras, una honrada jurista barcelonina, ha publicat fa poc el que va ser el primer llibre El propòsit. Ho ha fet a Amazon, així ho ha pogut veure editat. Tot i això, fa uns anys va aconseguir que edicions B li publiqués la seva segona novel·la El cel a la terra, sobre la vida de la historiadora Isabel de Madariaga (estudiosa de Caterina la Gran i la Rússia del seu temps), filla del diplomàtic i escriptor Salvador de Madariaga (qui va ser ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts i ministre de Justícia durant la Segona República).

He assenyalat el valor dels intel·lectuals perifèrics, concepte que va expressar al seu dia Julián Marías. Es tracta de persones que efectuen diferents treballs professionals i de les quals no es parla als mitjans de comunicació. Llegeixen i compren llibres, veuen cinema i van a les sales de cinema, escolten música i van a concerts; tot de manera diversa. Tenen criteri i no es desassosseguen per no tenir ressonància. Tenen veritable inquietud per saber i molt sovint una àmplia cultura. Tenen consistència com a éssers reals i no necessiten sentir-se idèntics als altres ni dir el que tothom. Hi ha molt per esperar i que donar fora del soroll dominant.

El propòsit és una novel·la que parla de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc des del 2013. La idea motora de Nerea de Carreras va provenir en captar en el nou pontífex determinació per canviar el món des de la càtedra de sant Pere. D'aquesta manera desenvolupa el despertar la vida del nen Jorge Mario: el seu afany per descobrir, observar, aprendre. Anotar a la seva llibreteta pensaments i dubtes extretes d'innombrables lectures, també de desconeguts escriptors. La figura intel·lectual que sobresurt en aquesta recreació imaginària és, sens dubte, Jorge Luis Borges. La pauta de referència: “respectar el valor que tens com a ésser humà que ets i respectar la resta de persones com a tu mateix”. Madurar i saber decidir amb responsabilitat, despertar l'heroi que tot nen porta a dins.

El 1973 Jorge Mario va ser elegit provincial dels jesuïtes d'Argentina, on –es llegeix en aquesta narració– “es va dedicar obertament al que Kierkegaard havia anomenat intentar introduir el cristianisme a la cristiandat”. Atesa la ment com l'arma més poderosa que cal carregar de raons per poder disparar-la. Sent conscients que l'odi i els prejudicis s'hereten i, de vegades, creixen. En aquesta ficció s'arriba al moment que el cardenal Bergoglio va ser elegit papa. I continua amb un final d'estrèpit que ningú no hauria d'escandalitzar. L'autora diu que ho ha publicat per apartar-lo de la seva ment i comprovar si és capaç de continuar escrivint. I pensant.