La renovació desitjada del CGPJ

El desprestigi dels alts òrgans judicials del nostre estat de dret ha anat calant a la ciutadania en els darrers temps. L'irresponsable bloqueig del necessari consens parlamentari per a la renovació del Consell General del Poder Judicial ha erosionat la democràcia espanyola amb més intensitat que altres esdeveniments que l'han sacsejat recentment, com el desafiament independentista que van protagonitzar les institucions catalanes, els negocis ocults del rei emèrit o l'espiral de les imputacions per corrupció de la classe política que monopolitzen els titulars de les xarxes socials i els mitjans de comunicació.

La solidesa i el prestigi de la Justícia és la garantia bàsica de què la ciutadania compta per sentir-se protegida per les institucions de l'Estat. Quan s'ensorra aquesta confiança es deteriora el sistema polític i s'esvaeix la seguretat jurídica. Sense l'exigència del respecte a la llei, igual per a tothom, sense favoritismes i sense interferències dels agents polítics, no és possible veure amb optimisme el futur de la democràcia a Espanya.

Tinc la percepció que molts conciutadans que fa cinquanta anys vivim amb esperança la transició a la democràcia des de la dictadura, estem perplexos pel que ens passa. No donem crèdit que s'ensorri el que s'ha construït amb tant d'esforç com a conseqüència d'unes guerres fratricides larvades que subjauen en el comportament de la classe política del nostre país.

Som capaços de suportar amb estoïcisme els desastres de la natura, com va passar amb el flagell de la pandèmia, amb l'erupció del volcà de l'illa de La Palma, o l'impacte de la irrupció de la ultradreta entre una joventut decebuda per la crisi del sistema democràtic. Vivim amb preocupació la deriva a què ens condueix la ineptitud, la manca de sentit d'Estat i la mediocritat d'una bona part dels nostres representants a les institucions polítiques. Quina imatge s'està oferint a les generacions futures?

El darrer episodi ha estat el repartiment per quotes de les vocalies del CGPJ entre els dos partits majoritaris. Així, mentre el PSOE i el PP s'asseien en una taula de negociació, sota la mirada de la comissària de justícia de la UE, s'han tornat a repartir amigablement les vocalies de l'òrgan rector de l'administració de justícia a Espanya.

La major part dels titulars de premsa han celebrat aquest peculiar i tardà consens que, de fet, suposa un pegat en la fallida del sistema, però sense donar solució, ni a mitjà ni a llarg termini, al problema de fons. Per descomptat, sense que això suposi cap crítica a la vàlua i prestigi dels jutges i juristes escollits pels dos negociadors.

Si alguna cosa bona ha tingut aquesta prolongada crisi constitucional -que ho dubto-, és que ha posat en relleu que els nomenaments per a tan altes magistratures de l'Estat no poden ser objecte d'intercanvi de cromos entre els dos partits majoritaris. S'ha oblidat, una vegada més -i aquí rau l'origen del problema- que la Constitució assenyala, i ha de ser un requisit indefugible, que aquests càrrecs recaiguin en persones que reuneixin les condicions essencials d'igualtat, mèrit i capacitat per a l'exercici de tan importants responsabilitats, amb independència absoluta, i sense interferències polítiques. Això és el que van pretendre els legisladors constitucionals, ha dit el Consell d'Europa, la Comissió de Venècia, i la Unió Europea.

Però no calia que se'ns recordés des de l'àmbit internacional. El que diu l'ordenament jurídic espanyol n'hi ha prou: les persones que siguin designades per ocupar les places del CGPJ han de ser elegides per meitats entre el congrés i pel senat. Això vol dir clarament que els candidats s'han de sotmetre a l'escrutini de la sobirania popular representada per tots els parlamentaris. No que “ens els repartim vostè i jo” els llocs a cobrir, al voltant d'una taula llitera.

Les previsions constitucionals són clares: tots els jutges en actiu tenen dret a elevar al parlament una proposta amb, almenys, tres persones per plaça vacant; i tots els partits polítics amb representació parlamentària tenen la possibilitat de proposar vuit candidats més entre juristes de reconegut prestigi. A partir que aquestes propostes es facin públiques, tota la ciutadania té dret a conèixer a qui proposa cada partit, per què, quina trajectòria professional té, quines capacitats i mèrits ha acumulat per exercir aquests càrrecs i, essencialment, quines garanties té que exerciran el càrrec, cadascun amb responsabilitat i independència respecte del partit polític que els ha proposat.

En aquesta ocasió, malgrat l'alegria per la fi del bloqueig, el mecanisme legal no s'ha respectat novament, i s'ha tornat a oblidar que únicament complint la llei estrictament es prestigiarà l'òrgan d'administració de la justícia que, posteriorment, té l'alta missió de designar les altes magistratures del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i de les presidències dels Tribunals de Justícia i de les Audiències Provincials.

Lamentablement, després de més de cinc anys de bloqueig, ens vam assabentar de nou per la premsa que s'ha tornat al sistema de repartiment per quotes entre els partits polítics majoritaris que han designat per a aquests llocs vacants les persones que han tingut per convenient, amb notori menyspreu de les competències dels congressistes i senadors que són qui, en nom de la ciutadania -no ho oblidem- tenen la facultat d'escollir les persones més adequades per exercir aquesta funció. Amb el sistema emprat els nostres parlamentaris no tindran cap altra opció que la de beneir allò que els negociadors han decidit per raons que no han explicat, ja que ni tan sols s'han guardat les formes ni s'han esperat a les seves compareixences al parlament.

El capítol següent que ens espera és el de l'elecció de la persona que presidirà el CGPJ i, en conseqüència, el Tribunal Suprem. Segons disposa la llei, una vegada nomenats, són els vocals els qui, en votació secreta, n'han de fer la designació. Fins ara no ha estat així. Recordem la roda de premsa del president Rodríguez Zapatero anunciant que seria Carlos Dívar qui ocuparia la presidència, en aquell llunyà consell, abans fins i tot que els vocals fossin nomenats. El mateix va fer Mariano Rajoy amb Carlos Lesmes.

Esperem de la integritat de les persones que han estat designades que, en aquesta ocasió, actuïn d'acord amb la llei, malgrat que els teixidors del pacte han adjudicat ja una plaça vacant del Tribunal Constitucional la persona que ocuparà aquest lloc. És un mal començament, salvant l'honorabilitat i el prestigi de la persona designada, ja que després dels cinc anys de bloqueig s'han de cobrir més de cent llocs vacants en els diversos òrgans, incloses les presidències dels tribunals de justícia.

Esperem també que no sigui un obstacle insalvable l'exigència del vot qualificat dels tres cinquens dels vocals per als importants nomenaments que s'esperen, ja que el virus de la confrontació caïnita instal·lada al si dels partits polítics no faci fracassar amb nous bloquejos les expectatives que s'han generat després de designar-les. En aquest sentit, hem de donar un vot de confiança als electes, ja que gaudeixen d'una alta capacitat tècnica. De debò he de dir que gairebé totes les persones que integraran el CGPJ, pel meu coneixement directe de les mateixes, tenen un alt prestigi tècnic que, juntament amb el perfil humà que els caracteritza, auguren un exercici responsable de la seva funció. Tant de bo no ens defraudin.

Potser el més important és que s'atini en les reformes legals que s'han compromès a emprendre la legislació orgànica del poder judicial; i el més urgent en l'àmbit del sistema de justícia, és que es culmini una vegada la tramitació dels projectes de llei pendents d'aprovació, entre els quals no admeten més demora els d'eficiència organitzativa i processal, amb l'impuls als MASC (mitjans alternatius i complementaris a la justícia adversarial) que permetran una major qualitat en el servei públic de la justícia, i el del dret de defensa. Tots ells necessiten el consens ampli de totes les forces polítiques.