Carles Puigdemont i Marta Rovira, dos fugits que dirigeixen la política catalana

Catalunya porta immersa en una turbulència política des de ja fa uns quants anys, massa, cosa que comporta la societat catalana a una tensió constant, en tots els sectors. Moltes persones es pregunten: “Quan tornarà la normalitat a aquest territori que tant necessita del sentit comú dels seus polítics i dels seus governants?”.

Se suposava que les eleccions autonòmiques del 12 de maig passat aportarien aquesta tranquil·litat que tant es necessita. Els resultats van deixar clar la direcció del que volia la majoria dels votants, quan els socialistes van ser el partit més votat i amb més diputats. El que passa és que hi ha formacions a què els resultats de les urnes no els agraden si no són ells els que guanyen. És llavors quan comença les discrepàncies i la presa de pèl a la legitimitat de les eleccions.

La batalla per l'elecció del nou president de la Generalitat de Catalunya es va iniciar poques hores després de conèixer-se els resultats. El fugit Carles Puigdemont se sentia ultratjat i amb la sensació que ell era “l'autèntic elegit” com l'inquilí del Palau de la Generalitat. Això és l'única cosa que li importa. Per això està fent el que és impossible perquè la resta de partits independentistes donin suport a la seva candidatura i, com que no té prou vots, a més els diu als socialistes que s'han d'abstenir. Una jugada molt marrullera, poc democràtica i gens ètica.

En aquest aldarull polític, hi ha diversos actors, però resulta xocant el cas de dos: Carles Puigdemont i Marta Rovira, dues persones que, davant la situació plantejada al seu dia, no van assumir les conseqüències dels seus actes i van marxar corrent de Catalunya per evitar anar a l'hotel gratuït de les presons “espanyoles”. Un viu a Bèlgica i l'altra a Suïssa, mentre la resta dels seus companys del procés es van quedar a Catalunya, van ser detinguts, empresonats, jutjats i després indultats. Però hi van ser, no es van escapolir.

Ara resulta que aquestes dues persones són les que estan portant les negociacions per als acords, o el que és el mateix, els 'no acords'. Marta Rovira no vol saber res dels socialistes, encara que alguns emissaris en secret hagin fet més d'un viatge a Suïssa, i no pas precisament de turisme. Mentrestant, Oriol Junqueras, que està legitimat pel seu comportament, no veu malament -amb condicions, per descomptat- un pacte amb els sociates.

Carles Puigdemont, el que diu que torna a Catalunya, però segueix sense arribar-hi -té més por que vergonya-, imposa les condicions per aconseguir la Generalitat de Catalunya a canvi de seguir donant suport al govern de Pedro Sánchez -cada vegada demana més contrapartides -, mentre que el seu joc té un doble sentit: treure's del mig Illa i de pas dinamitar ERC, el seu gran rival. Maquiavel deia que “la promesa donada va ser una necessitat del passat; la paraula trencada és una necessitat del present”.

Amb aquest panorama incomprensible, on dos fugits són els que dirigeixen la política catalana a la distància, més d'un es dóna cops al cap per despertar del malson que creu que està vivint en un somni del qual vol despertar. El mal del malson és que no forma part del somni, sinó de la trista realitat que s'està vivint i que, si no es produeix un miracle, a la tardor, amb la caiguda de les fulles, també cauran unes noves votacions que posaran de els nervis als votants, que estan fins a la gorra de visitar els col·legis electorals.

Els personalismes, emmascarats de patriotisme i embolicat a la bandera, és un engany que només beneficia el que el porta a terme, no els que són enganyats. Si no, que també ho preguntin a Toni Comín, que presumptament utilitza fons dels seus col·legues per navegar en un veler, no amb destinació a Ítaca com al seu dia va dir Artur Mas, sinó amb l'objectiu de passar-s'ho bé i gaudir amb els seus amics . Ja ho deia Aristòtil: “La turbulència dels demagogs fa caure els governs democràtics”.