Traços i segments: animal polític vs. individu

Sempre em va apassionar la política; potser perquè des de petita era el tema central de les converses a casa meva; potser perquè sigui la meva predisposició genètica no conformar-me amb el món que m'envolta i intentar construir el meu particular, col·laborant a construir el millor món possible en general. Sigui com sigui, el cas és que la política té una de les estades més grans de les que componen la casa dels meus pensaments.

Si miro al meu voltant, fixant-me només en el meu “micromón”, m'adono que aquest és millor del que vaig somiar; però si em fixo en allò que està passant al “macromón”, tot és una distòpia i em fa la sensació que les societats occidentals, en general i la nostra en particular, estan en seriosos problemes.

La majoria d'éssers humans, en aquest punt cardinal pel qual s'amaga el sol, no necessitem grans coses per viure bé; en realitat força menys de les que ens circumden. Tot i així, per què som una societat d'insatisfets, per què la nostra mirada no connecta amb les mirades alienes. El nostre “cor social” es troba agitat i el nostre caminar és ràpid, com si la pressa ens empenyés.

Recordo amb enyorança aquelles converses tranquil·les entre veïns, quan es trobaven en sortir a comprar el pa o en recollir els fills de l'escola. Aquella tranquil·litat amb què es conversava a les nits d'estiu, a qualsevol dels patis de les diferents cases oa les portes de les mateixes, prenent la fresca. Sempre hi havia alguna cosa de què parlar, una cosa que compartir entre rialles o pesars. La gent comptava amb la gent, se sentia recolzada per aquells que els envoltaven.

Ja sabem, “L'home és un animal polític per naturalesa” (Zoon politikon), va dir l'estagireta. L'organització de la vida als nuclis de població, el suport dels uns als altres en les diferents civilitzacions, a través del treball que genera béns i serveis de què gaudim i satisfan les nostres necessitats, o, a través de les relacions socials que ens aporten companyia i afectes, ha generat les societats, els pobles, les nacions i els estats. Sí, la nostra naturalesa és col·laborativa. Tenim necessitat els uns dels altres.

Això no obstant, també sentim la necessitat d'aïllar-nos, d'autoabastir-nos, de bastar-nos nosaltres mateixos; encara que només pugui ser de tant en tant. Aquesta llibertat que fa sortir del ramat, no necessitar “del Pastor Estat”, ni del “Gos Guardià Societat”…, és molt satisfactòria i necessària per a la bona salut de l'ànima, per a la pau interior. Hem de practicar l'hàbit de la solitud triada d'una estona. Generar-nos un espai individual per adorar el tresor que guarda l'altar intern.

La vida d'un ésser humà té moltes facetes i totes han de ser ateses, perquè no només som per naturalesa éssers politicosocials, també som éssers individuals; tant, com que no ha existit, existeix ni existirà algú igual a nosaltres. Aquesta exclusivitat existencial és la que ens impel·leix a cercar la llibertat. Perquè què és la llibertat, sinó la recerca de l'únic i autèntic que ens configura només a cadascú.

Pel que fa al lliure arbitri, de tots és conegut, per poc que hi reflexionem, que no és tan lliure com ens ho han venut. Estem mediatitzats pel que ens envolta. No som un acte aristotèlic que es derivi d'una idea platònica, segons la nostra essència individual; sinó que a ella van adherides altres essències alienes que la desvirtuen com a autèntica.

La nostra existència és força menys conscient del que hauria de ser. Es fa necessària, per tant, aquesta regular mirada cap a dins; aquest torn de descans en què veritablement ens parem a sentir. Tot i que el tracte amb els altres és pràcticament imprescindible per a la vida, perquè no és bo ser un Robison Crusoe, hi ha d'haver el terme mitjà i virtuós.

La natura ens ha dotat per liderar i ser liderats, però no som llops de ventrada, malgrat Hobbes. Tampoc som bens de ramat, encara que així ens comportem. Som éssers individuals amb vocació amorosa; el nostre apropament cap als altres és sempre buscant aquesta energia de vida que ens nodreix com cap altra. La fraternitat o l'amor entre germans, entre éssers que se saben de la mateixa espècie, és l'aliment més exquisit de l'ànima humana.

La raó és aquella empremta divina que va descobrir, entre molts altres, aquell que davant una estufa va dir: Dubto; després (no podent dubtar del meu dubte) existeixo.

Sí, quan ens reconeixem éssers pensants que es fan preguntes i raonen sobre les possibles respostes, estem sent nosaltres mateixos amb més autenticitat que de cap altra manera; llevat sent conscients dels nostres propis sentiments. En tots dos casos, s'igualen en l'ésser, el pensar i el sentir.

De tota manera, cal la participació ciutadana en les activitats de la vida política, bé reivindicativament, bé de manera aportativa. Hem de lluitar per la llibertat, la igualtat davant la llei i la justícia, col·lectives, si volem obtenir de manera òptima la individual. Ningú pot desprendre's del deure que la seva consciència natural té envers la societat. Els éssers que es declaren apolítics (segons el meu criteri), són conformistes, o il·lusos.

Començava dient que des de sempre em va interessar la política, bé per epigenètica o per genètica. Després vaig exposar les raons per les quals també interessa sentir-nos un ésser individual; podent, de tant en tant, retirar-nos de l'animal polític i centrar-nos en l'ens autèntic.

Acabo amb pensaments d'altres éssers que sobre el mateix van reflexionar de manera magistral:

“Cal prestar-se als altres, però no donar-se sinó a un mateix”. Montaigne.

“Cada persona brilla amb llum pròpia entre totes les altres. No hi ha dos focs iguals”. Galeà.

“L'individu ha lluitat sempre per no ser absorbit per la tribu. Si ho intentes, sovint estaràs sol, i de vegades espantat. Però cap preu no és massa alt pel privilegi de ser un miso.” . Nietzsche.