Tampico

Dedico aquesta crònica al doctor Bartolomé Robert, nascut al Port de Tampico; una figura entranyable de la política catalana. Al seu monument, recuperat després de la nit franquista, jo dipositava cada any una ofrena floral, per homenatjar-lo, durant el meu Consolat General a Barcelona.

L'amor al terrer podria ser considerat filial. S'estima una entitat geogràfica on el melic jeu i en el teixit social es desperta a la vida. O perquè allà se'ns revela un bell món infantil, constituït per llegendàries passejades a les riberes dels rius, platges i llacunes; si es neix en un litoral, com ha estat el meu cas: al port del Golf de Mèxic, esquitxat per esdeveniments històrics, que es diu Tampico, al Golf de Mèxic.

Els diumenges, el meu pare em portava a passejar als molls i tallava amb la seva navalla unes barquetes fetes amb trossos de suros que pepenàvem entre els sacs de jute barrejats amb la càrrega dels vaixells ancorats al moll de la Duana. Després visitàvem les meravelloses mols de ferro que circumdaven el globus; i baixàvem dels navilis carregats de formatges, embotits i ampolles de vi, tot això conformant un contraban casolà. Ara objecciono que aquest contacte amb diverses banderes del món, va marcar potser el meu destí de viatger professional, a la diplomàcia.

Se sol enamorar un del paisatge conegut i per raons subjectives, que donen un sentit de pertinença al que es diu, amb certa ramploneria “pàtria noia”; i més tard, quan es confronta el mateix amb altres paratges més impressionants i en el seu desplegament d'atractiu urbà o bucòlic, un procés subjectiu ens porta a magnificar ia preferir allò “nostre”.

En el meu cas, sóc "mariner a terra", com ho va escriure el gran poeta Rafael Alberti, i les meves primeres sorres segueixen vigents; la meva platja ideal segueix sent Miramar, a l'agresta franja de sorra que neix a les esculleres on desaigua el Riu Pánuc. I això, malgrat haver gaudit molt amb litorals de somni. He tingut la sort d'haver viscut als prodigis carioques d'Ipanema i Copacabana; als insuperables blaus del Mediterrani, i fatigat les sorres d'Òstia —on van massacrar Pasolini— o la Cartagena d'Índies que va defensar Blas de Lezo, perdent un ull, un braç i una cama.

Vaig transitar amb fruïció durant uns quants anys una serp d'asfalt al Sàhara per arribar des del Caire a l'Alexandria de Durrell; vaig ser capaç de creuar mitja Índia per banyar-me a l'excolònia portuguesa de Goa. Estic fet més de mar que de muntanya, però només he tingut una platja ideal: la que porta el nom de la qual va partir Maximiliano per complir el seu tràgic destí.

El que hem dit anteriorment té com a propòsit tornar a declarar el meu amor a aquesta mena d'illa amb retalls de continent on les aigües borbollegen, —Delta de canals rumorosos, llacunes multiplicades i riberes marítimes emmarcades pel Golf de Mèxic—. Només pensar en la portentosa reserva d'aigua que posseïm, un dels béns més preats en aquest planeta que estem entossudits a destruir, ens condueix a agrair a les nostres deïtats huasteques per la prodigiosa naturalesa que ens dóna, però que no hem sabut administrar.

Però l'amor comporta el dret d'aixecar la veu davant de la infàmia. Cal parlar clar davant dels greuges de la corrupció immobiliària. Em refereixo al desaprensiu de les autoritats i iniciativa privada. Van aparèixer durant dècades que un nucli urbà amb empremtes d'una digna arquitectura —ens donava identitat i un tret d'industriós port tropical— es deteriorés, i que el centre històric es transformés en un paisatge urbà escrostonat, amb carrers leproses a les façanes i banquetes, dels primers quadres de la ciutat.

El centre de Tampico, renovat en comptats carrers de vianants, ofereix un contrast patètic, de greu deteriorament, a tan sols uns metres de la Plaça d'Armes; i ni parlar de la zona de guerra on es troba l'"illot", de la qual s'han robat les vies dels furgons, i on podria funcionar una indispensable escola d'hoteleria i turisme, amb rivets de sentit social i no només elitistes.

Històriques casones i edificis jeuen amb les seves façanes de neoclassíssim tardà? embolicades per un halo de demolició; i condemnades a tancar el cercle viciós de l'abandó, per aconseguir l'objectiu d'un desnonament. Un coneixedor de normes que per decret limitarien la modificació de façanes al centre històric, em va revelar que predis antics han estat posats arran de terra a la calada de la nit, durant els caps de setmana (estranya coincidència) sense vigilància oficial. Són fets consumats per obrir estacionaments o aixecar negocis que menyspreen l'harmonia de l'entorn. I un cop assolit el propòsit especulatiu que destrueix l'empremta històrica, es constata la degradació d'espais que donaven significació al paisatge urbà, en contrast amb altres ciutats del país que n'han preservat la destrucció contra vent i marea, la destrucció com Mèrida, Campeche, Pátzcuaro o Taxco, o la pròpia CDMX. Afortunadament algunes de les nostres ciutats despleguen zel semblant a altres emblemàtiques, com ara Barcelona, Cartagena d'Índies o l'Havana.

Tampoc no és com l'Havre, ni Hamburg, Nàpols, Lisboa, o Barcelona. Parlo de realitats diverses en antiguitat i tradicions d'ultramar. Tot i això, el nostre paisatge és d'un magnífic encant natural que moltes generacions han complementat amb edificacions singular bellesa. No hauríem de deixar a les futures generacions un llegat prostituït per interessos espuris que tenen nom i cognom, els de polítics i empresaris.

El nostre emplaçament treu el cap, des de planes penya-segats i es projecta sobre la imatge aquosa dels seus rius i llacunes —on es pon un sol de rampell— estructurant-se en una espinada serpentejant que travessa suaus turons, fins a assolir els molls, com la cua d'un llangardaix prehistòric de maons, a la prodigiosa Duana, i conforma un miratge monumental que reflecteix el riu Pánuco, sobre un mapa de vigorós traç.

ADDENDA: Tampico, Ciudad Madero, Altamira, la nostra zona conurbada, ha estat bressol d'artistes, intel·lectuals, poetes i científics. Curiosament, un polític catalan d'arrel, el doctor Bartomeu Robert, gran figura catalanista, històric alcalde de Barcelona, va anar oriünd del port. Els científics Raúl Ondarza Vidaurreta, destacat pioner de la biologia, i Ruy Pérez Tamayo (aquest darrer membre del Col·legi Nacional i autor de 64 volums i Premi Nacional de Ciències i Arts); les poetes Isaura Calderon, Carmen Alardín, Gloria Riestra i Ana María Rabatté i Cervi; l'escriptor, historiador, i cèlebre cronista, don Carlos Gonzalez Salas; el compositor del bolero clàssic “Rellotge”, Roberto Cantoral; els cantants Cuco Sánchez, Pepe Jara, el tenor de projecció continental, Genaro Salinas; i l'actor de comèdia Mauricio Garcés.