La Roja: exemple de l'Espanya plural, tolerant i guanyadora

Diuen que hi ha gustos per a tot. Les persones no pensen totes de la mateixa manera. Tampoc les preferències no són uniformes, és evident. Crec que ha de ser així perquè la uniformitat, el discurs únic no és bo per a la gent, ni per a la salut democràtica d'un país. No obstant això, certes coses, esdeveniments, competicions esportives solen comportar una identificació molt important que comporta eufòria, sentiment de pertinença i apropa més a les persones que altres coses que les allunya.
Aquest dimarts a la nit era esperat per milions de persones per veure jugar la selecció espanyola de futbol, contra la francesa. Un partit que es preveia complicat per les figures amb què compta la selecció veïna, que per cert, va començar marcant un gol al cap de pocs minuts d'iniciar-se el joc. Tot i el gerro d'aigua freda que va rebre l'equip espanyol, aquest no es va rendir i amb ganes, afany, coratge i la força van aconseguir capgirar el partit. Això significa passar a la final que se celebrarà diumenge que ve a Berlín, davant la selecció que surti guanyadora de la trobada Holanda - Anglaterra. Qualsevol és bona, però la Roja està en ratxa i es pot alçar amb el tal esperat trofeu.
L'actuació de l'equip espanyol a l'Eurocopa és una lliçó d'integració, companyonia, generositat i equip, guiats per un entrenador que no ha estat una gran figura en la seva etapa de jugador. Tot i això té un mèrit extraordinari el seu treball a aconseguir un equip sòlid, potent, il·lusionat i comptar amb un bon ambient al vestidor, cosa gens fàcil. Luis de la Fuente que després de l'escàndol Rubiales havia estat molt qüestionat, a poc a poc ha anat demostrant que és un bon seleccionador, coneix molt bé els seus jugadors, molts dels quals havia entrenat a les categories inferiors de la Federació Espanyola de Futbol. Per aquest coneixement, pel caràcter, ha aconseguit una selecció imbatible fins ara, la millor d'aquesta competició
La selecció espanyola de futbol ha donat una gran lliçó social: és la representació de l'Espanya real, on dos fills d'emigrants que van sortir del seu país per buscar una vida millor: Nico Williams i Lamine Yamal, espanyols sense condicionants és a dir, sense cap però, amb ple drets com a tals, han estat protagonistes indiscutibles, juntament amb altres companys i han deixat palès la realitat de l'Espanya del segle XXI, agradi o no als ortodoxos d'aquest país, que n'hi ha.
Lamine Yamal, l'autor del gol que passarà a la història per la manera de marcar-lo, per la seva edat, 16 anys, és un jovenet d'un barri obrer de Mataró, amb moltes necessitats i on els emigrants són nombrosos, amb fills catalans de primera i que ha aconseguit el somni perseguit: ser una figura del futbol a una edat molt primerenca. Lamine no només és un gran jugador, és més que això. És un exemple per als seus amics i col·legues del barri on va néixer i va créixer, que han comprovat que els somnis es poden complir, amb feina, tenacitat i esforç.
Una altra de les imatges, són moltes les que es van produir, és la del pare de Lamine vibrant a les grades, cantant amb entusiasme “jo soc espanyol, espanyol…”. Unes imatges que demostra que els “emigrants” que molts no volen són necessaris i, a més, formen part de la realitat del país, multiracial, multicultural que enriqueix la societat.
El futbol no només és un esport, és l'artífex del canvi de mentalitat, de la passió, de com la rivalitat als seus respectius equips es deixa aparcada quan tots i cadascun dels jugadors formen part de la selecció i es conjuren per guanyar, deixant de banda el protagonisme individual. Una lliçó és la que estan donant els jugadors de la selecció, que els polítics haurien d'aprendre. Per cert el govern de Catalunya ha felicitat Lamine Yamal pel seu èxit a la selecció espanyola? Doncs ho hauria de fer encara que s'anomeni Yamal i els seus pares no siguin catalans.