El perquè de l'assetjament contra Cs

En una època en què es fa forçós assentir, quan no fingir, que ens preocupa la desaparició d'espècies animals o d'antigues llengües humanes, ressona a les xarxes socials un cor de grills celebrant amb sanya i alegria malsà la desaparició de Cs de les institucions polítiques. Acomiaden odi a cabassos i des de l'anonimat, per descomptat, amenacen i desitgen dolor i patiment als que tenen al davant. Aquests tipus evidencien ser ximples i primitius, ja que són incapaços d'argumentar amb algun rigor o decència i no toleren mai una discrepància. De forma esnob i bobalicona, ara se'ls anomena haters (odiadors). Són peces útils per al sistema d'assetjament i intimidació totalitari, un joc brut de soroll exaltat i despectiu. És cert que no valen una figa per si soles, però què fer amb ells. El millor és deixar-los estar i no entrar al drap. De fet, no estic en aquestes xarxes i em despreocupo de la porqueria que puguin llançar, els seus insults, maledicències i estupideses; me les porten al paire. Per què els menciono, doncs? Perquè repercuteixen en no poca gent.

El meu article La marca de Cs , àmpliament reproduït, ha estat ocasió per fixar-me en alguns comentaris demonitzadors i falsos sobre Ciutadans. Per exemple, aquests individus o bots acusen Cs de denigrar les institucions, de mentir, assetjar i insultar, de repartir odi i provocar crispació. És just al revés. Fan allò que en psicologia s'anomena una projecció (desplacen cap a altres persones els seus propis comportaments i les seves actituds); un joc al qual no es pot jugar, és clar, perquè no té sortida i està viciat. Un altre tòpic que es deixa anar, i es cola entre els desprevinguts i entre els iniciats en aquesta classe d'ensinistraments, és ser 'l'ou de la serp' (tal qual). Ni deuen haver vist la pel·lícula d'Ingmar Bergman, amb aquest títol, ni tampoc deuen llegit el llibre del periodista Eugeni Xammar que referia com cap al 1922 es gestava en ments alemanyes la irrupció de la brutalitat nazi. Ens vam quedar així, en un vessament de toxicitat i fraseologia.

Una altra de les expressions utilitzades en aquests comentaris era: 'Una espanyolada en un país equivocat'. Una altra bobada que només busca entonir el personal, fanatitzar-lo i deixar-lo impedit per al debat democràtic. Per això, com dic, cal detectar aquest mecanisme i desactivar-lo amb un coneixement que no sigui simple opinió. I prendre consciència dels supòsits ocults en què es basen aquestes frases. És cert que hi va haver una Espanya oficial de xaranga i pandereta que podria anomenar-se Españeta, que sempre perviu encara en forma d'ombra i suplantant una Espanya culta, liberal i exemplar. Però igualment afloren una Euskadieta i una Catalunyeta que, de manera grotesca, pretenen una narcisista supremacia sobre la resta d'hispans. Així mateix, les diferències que afirmen amb la resta del conjunt espanyol les neguen a la seva pròpia comunitat. Aquí hi ha la qüestió en què, de manera sorprenent, no es vol reparar. Ciutadans, partit sorgit a Catalunya i d' obediència catalana , ha representat la consciència d'uns atropellaments mesurats i sistemàtics que estrangeritzen, marginen i proscriuen als qui no acaten el nacionalisme com a exigència de pedigree català. La denúncia d'aquestes radicals irregularitats ha implicat llançar a les tenebres els qui les combatessin en veu alta.

Hi ha, doncs, una lluita desigual que seria a la sordina si no fos per uns rebels amb què es va identificar més d'un milió de catalans, donant-los suport a les urnes en un moment de desafiament. Inés Arrimadas va encapçalar aquella candidatura i va guanyar, tant en escons com en vots, una cosa que se'ns havia fet creure que era inimaginable. També va ser possible fer una gran auditoria sobre les institucions públiques que destinaven els diners de tots amb un intolerable interès sectari.

Fa cinc anys, en acabar un acte de campanya electoral de Cs, un grup de soquets i fanàtics va decidir salvar la terra i, disfressats, van desinfectar amb lleixiu el terra que havia trepitjat Inés. Una performance que es va repetir més duna vegada. –'Vegeu el que fem amb aquests que no se sotmeten al nostre dogma i que ataquen la convivència del nostre oasi'. Com sempre, l' establishment va callar i va mirar cap a una altra banda. Hi ha una divisió del treball. I així es podreixen les possibilitats del millor en una comunitat humana. A aquella dirigent (líder de l'oposició que va renunciar als seus privilegis com a tal) se la va assetjar de manera contínua i impune, també al seu domicili i de matinada, fent-li la vida impossible. I tot això, que gairebé no es va divulgar i no va calar en una condemna pública, ha de constar per estimar el valor d'un partit odiat fins a aquest punt. Les seves seus van ser atacades de manera habitual i sense càstig, perquè representaven el pitjor enemic possible per als separatistes. Eren i són una altra cosa que els nacionalistes espanyols de Vox o la dreta pepera que va fundar Fraga i Iribarne.