Un diumenge gloriós per a Espanya

Fa tant de temps que la il·lusió, l'alegria col·lectiva s'havia allunyat de la societat espanyola. Calia doncs algun esdeveniment que tornés a portar aquesta sensació que tant alimenta l'esperit i assossega les meninges. L'alegria és la medicina que la gent necessita com a antídot dels mals que sempre aguaiten, que solen ser força. Així que qualsevol excusa és bona per estar alegres. El que vol dir que benvingut sigui disposar d'aquells moments en què arribem a creure els millors del món.
Diumenge, darrer dia de la setmana, es considera una jornada plaguda, l'avantsala d'una mica desitjada dilluns. Sempre hi ha excepcions, i aquesta vegada s'han produït. Aquest diumenge no n'ha estat un més, sinó un diumenge de glòria per als espanyols, els agradi o no el futbol o el tennis. La selecció espanyola de futbol ha aconseguit el trofeu de l'Eurocopa després de vèncer la selecció anglesa, que donava per fet que guanyaria l'espanyola. Una il·lusió que es va esvair quan faltaven pocs minuts per concloure el partit i l'empat que fins aleshores seguia oferint el marcador, capgirava i la Roja, amb la seva força habitual que ha demostrat a la competició, marcava el gol que passarà a la història .
L'afició anglesa, molt majoritària a l'estadi, va emmudir amb el resultat. Mentre que els 11.600 espanyols que hi eren presents, celebraven amb entusiasme el resultat, no n'hi havia per menys. Això de la fúria espanyola no és un tòpic, és la realitat que s?ha vist una vegada més al llarg de les jornades del campionat. Ha aconseguit guanyar totes les grans seleccions, no ha perdut ni un sol partit i ha tingut milions d'aficionats atents als televisors i pantalles gegants que molts ajuntaments han col·locat a les places.
I és que, des de feia molts anys, la selecció espanyola no havia generat tanta il·lusió entre la ciutadania de totes les edats. La gent jove ha viscut amb intensitat els partits, especialment la final, cosa que alguns havien afirmat al seu dia que a la gent jove no li interessava el futbol, error gras, veient com milions d'ells han viscut amb passió els partits de la Roja . Una passió de pertinença a un projecte col·lectiu com és la Selecció: els crits han estat unànimes, sense diferències, tots a una. Igual que l'equip nacional on la companyonia, fins i tot l'amistat dels seus components, ha donat una lliçó de comportament, de ser una gran família futbolística realment impressionant, a imitar per molts.
El Rei Felip VI acompanyat de la seva filla Sofia, molt aficionada ella al futbol, no s'ha volgut perdre el triomf, igual que el president del govern Pedro Sánchez, que han gaudit de valent. Un triomf rodó que serveix per sentir orgull d?un país que vibra sempre.
La Roja i el futbol han fet més la integració i l'orgull de ser espanyols que la classe política. A més, ho han aconseguit en molt poc temps. Ho han fet sense estridències, amb companyonia, il·lusió, ganes i perquè són capaços de creure-s'ho sense importar-los les procedències dels seus integrants, que són diversos, com el país.
Diumenge va ser tan rodó que a Anglaterra, un altre jove, no ja promesa, sinó tota una figura del tennis mundial, Carlitos Alcaraz, es feia amb el tan preat i prestigiós trofeu de Wimblendon 2024 després de vèncer Djokovic, tota una llegenda del tennis, en un partit trepidant on Alcaraz s'ha erigit com el digne hereu del seu admirat Djokovic, per cert, gran admirador del murcià.
Així que aquest diumenge ha estat de glòria pels triomfs de la Roja a l'Eurocopa i d'Alcaraz a Wimbledon. Una jornada rodona en què la ressaca de dilluns ens ha omplert d'orgull. No sé qui va dir, però tenia raó que “l'entusiasme mou el món”. La Roja i Alcaraz ho han aconseguit i han tornat l'orgull a bona part de la ciutadania.