Lamine i Nico i la “identitat nacional”

L'actualitat ha portat a col·lació el nom de dos joves futbolistes anomenats Lamine Yamal i Nico Williams, dels excel·lents dots dels quals tots els aficionats se'n fan ressò. Reconec amb tota sinceritat que no sóc capaç de valorar adequadament aquest aspecte fonamental de la seva personalitat a conseqüència del meu incomprensible desinterès per l'esport rei, però la rellevància mediàtica que han adquirit aquests dos joves nois amb el seu protagonisme en la consecució de la victòria espanyola en l'Eurocopa 2024 sí que em dóna peu per sospesar el significat dels seus respectius perfils biogràfics.

Nico és basc com el seu germà Iñaki i Lamine, barceloní, nascut a l'ara mateix famosíssima barriada mataronesa de Rocafonda. Cal suposar que com a milers de nois d'edat anàloga. Però si escau, amb sengles notes peculiars. Els dos germans són fills de pare ghanesos i, per tant, de pell negra; Lamine, fill de marroquins i, per tant, d'origen berber i cultura musulmana. Què és el que els uneix a tots? Senzillament que són espanyols i que en la seva actual tasca esportiva han representat, per cert, amb la màxima brillantor, Espanya.

Però Lamine i Nico, al marge de les seves proeses esportives, adquireixen una rellevància més gran que va molt més enllà dels seus mèrits sobre la gespa. En un país com el nostre, format al llarg de segles per l'aportació de col·lectius humans successius com a resultat d'un inesgotable ininterromput procés migratori en diferents sentits, simbolitzen l'ort d'una nova societat que sens dubte serà molt més multicolor.

L'emergència de gent que consideren aquest fet un perill per a la supervivència d'una presumpta identitat nacional ens convida a afirmar que no hi ha identitats eternes i inamovibles. La identitat d‟un col·lectiu humà és canviant i s‟enriqueix precisament amb les aportacions foranes. ¿Hi haurà algú capaç de negar que Carmen Amaya o el Gato Pérez són dues expressions més de la cultura catalana? Si ja sabem que a la difunta Marta Ferrusola li va disgustar assabentar-se que hi va haver un president de la Generalitat que es deia José, però segurament havia oblidat que Balmes es deia Jaume... ¿va anar alguna vegada a la Fira d'Abril de Barcelona? Va participar amb els seus conciutadans musulmans en alguna celebració de l'Aid el Kebir, com ells ho fan per Nadal? I... què ha semblat a Sílvia Orriols que un català anomenat Lamine es convertís en figura internacional? L'edil ripollesa s'ha adonat que la iuca i el plàtan mascle són dos aliments habitualment presents als nostres comerços d'alimentació quan fa uns anys gairebé ningú en coneixia l'existència? Sap què la meva bona amiga Asunción prefereix comprar a les carnisseries halal?

Més important encara: tenint en compte que segons els demògrafs l'índex d'increment poblacional procedent de l'aportació de sàvia nova és superior a la de l'autòctona, no és aventurat suposar que la seva influència en l'evolució de la nostra identitat col·lectiva està cridada a ser molt important. I això amb independència del seu valor com a força laboral capaç de cobrir tots aquells llocs que, si no comptaven amb la seva presència, haguessin quedat al descobert, l'aportació dels quals a les arques de la Seguretat Social és, a més a més, la millor garantia de la viabilitat del sistema públic de pensions. Gràcies per això a tots els Lamines, Nicos i Iñakis, els nous espanyols que han entrat per dret propi a formar part de la nostra quotidianitat ia fer-la més variada, rica i integradora. Ah! I a assegurar també la meva pensió i la de diversos centenars de milers de cristians vells...