El carlisme: cor i os

Quan jo era petit no coneixia la paraula carlina, però sí la de requeté. Reconeixia els tradicionalistes per la seva bandera blanca amb la vermella creu de Borgonya, la veia sempre al costat de la rojigualda amb la seva àguila i la roig-i-negra amb l'arc i les fletxes; les tres banderes del franquisme. Anys després vaig saber que el nom de requeté, probablement una onomatopeia, corresponia a milícies anomenades 'terços'. Les veus carlisme i carlí van sorgir entre 1823 i 1833, després d'acabar el trienni liberal i produir-se la segona restauració absolutista de Ferran VII. Quan aquest va morir, el 1833, el seu germà l'infant Carles Maria Isidre va reclamar ser rei amb el nom de Carles V i va rebutjar que la seva neboda Isabel arribés al tron d'Espanya.

L'historiador Jordi Canal és un coneixedor excepcional del carlisme i un bon divulgador del fenomen carlí; una història de fallides i fragments. Al seu recent llibre Déu, Pàtria, Rei (Sílex) aborda la intervenció del seu ideari a les guerres civils a Espanya, durant un segle. "Un ideari que contenia un notable grau d'inconcreció", cosa que va facilitar que al seu interior coexistissin sectors socials heterogenis i opcions diferents, que es van unir davant d'enemics comuns sense importar arribar a la guerra civil (la pitjor d'entre les possibles; ella se sap perquè s'està matant ia qui es mata).

Es pot dir que durant el segle XIX hi va haver una llarga guerra civil carlina, amb diferents fases. Al marge de diversos alçaments, hi va haver guerra entre 1833 i 1840; n'hi va haver entre 1846 i 1849, si bé concentrada a Catalunya i amb la pretensió de fer rei Carles VI, fill Carles Maria Isidre; finalment, entre 1872 i 1876, amb el pretendent Carles VII, nét de Carles Maria Isidre. En cap dels tres casos va prosperar l'afany.

Sempre en pugna irreconciliable amb el liberalisme, es van configurar dues Espanyes antagòniques. Els carlins van lluitar per uns principis de restauració social abans que per un tron o una dinastia. Enmig d?una ràbia desesperada i cruel, es va anul·lar la imprescindible voluntat de concòrdia entre espanyols. Tampoc no es va acceptar en implantar-se el sistema de la Restauració de Cánovas. El desastre del 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, imposaria una altra realitat i altres tipus de relacions entre Espanya i els antics territoris de la Monarquia catòlica.

Cal ressaltar els notables i variats coneixements literaris de Jordi Canal, que a més és un profund coneixedor dels genials Episodis Nacionals de Benito Pérez Galdós; aquest va ser durant quatre anys diputat liberal a Corts per Guayama (municipi porto-riqueny) i va retratar de forma ponderada als carlins corrents.

Un capítol de Déu, Pàtria, Rei mereix ser destacat per la seva novetat i per tractar-se d'una aportació molt ben documentada, és El somni de Loredan . El 1882, qui era cridat pels seus Carles VII (una ficció) va rebre de la seva mare un palau a Venècia, el Loredan. Des d'ell, el carlisme es va voler prolongar i es va orientar cap a Amèrica. Donaria nom a una vila argentina per a només carlistas, hi hauria també una altra amb el nom Villa Pío Décimo. A l'Amèrica hispana van editar publicacions amb títols com: La Regència Espanyola , El Tradicionalista o La Bandera Blanca . Atenció especial mereix el diari de Buenos Aires El Legitimista Espanyol , del qual es van publicar 174 números entre 1898 i 1912. Carles VII va arribar fins i tot a tenir un carrer argentí amb el seu nom que, el 1961, va passar a ser denominat carrer 152.

En tots aquests projectes va ser fonamental la figura del jurista barceloní Francisco de Paula Oller, que, també a l'Argentina, va fundar el 1915 la revista España , òrgan de la Comunió Tradicionalista. La va haver de tancar el 1929 i ho va fer amb aquestes paraules: “A Déu posem per testimoni que hem elaborat per la Causa i Persona per espai de més de mig segle”. El 1939, gràcies a la pel·lícula El que el vent es va endur (basada en un llibre de Margaret Mitchell, publicat el 1936) es va fer proverbial a llavis de Scarlett O'Hara la frase: “A Déu poso per testimoni que mai tornaré a passar gana”.

El cap del carlisme català, Luis María de Llarder, va escriure delirants vinculacions del judaisme amb la maçoneria: “La maçoneria és braç (…) A quin cos estarà unit aquest braç? Al judaisme; del qual el satanisme és cap que ho impulsa o inspira”. O aquesta altra: “L'Espanya liberal ha afavorit sempre la maçoneria, com a filla seva que és, perquè l'ha ajudat en la gran obra de demolició del catolicisme a la nostra pàtria”.

Per a aquest bany de realitat que Jordi Canal ha fet al voltant del carlisme, s'ha volgut acompanyar de la música de Daniel Melingo en un concert del 2015 a Buenos Aires. Cor i os.