Una necessària reacció cultural

Amb les ensopegades que es vulgui, Ciutadans ha estat un potent revulsiu en la política que Pujol va iniciar el 1980; i que va accelerar quatre anys després, després de la pèssima resolució del cas Banca Catalana, quan es va perdre el pas de la dignitat i es va obrir de bat a bat el camí de la impunitat i l'acallament.

El sorprenent èxit (encara que efímer) de Cs al món polític, no va tenir equivalent en l'àmbit cultural. No s'ha produït encara una reacció reeixida contra l'hegemonia del nacionalisme, que és exercida amb supèrbia i sense contemplacions. Es dirà que no li corresponia perquè era un partit polític, i és cert. Però qualsevol projecte polític té concomitàncies amb una orientació cultural i l'origen fundacional de Ciutadans va marcar les línies d'un moviment no sols polític sinó cultural. Jo crec que, seguint aquestes línies iniciades, encara han de venir millors fruits. Són els que corresponen a consolidar un canvi de perspectiva decisiu, la de passar de l'imperi dels territoris històrics al dels ciutadans lliures i iguals, un terreny que està per explotar, que és inclusiu i és coherent amb la condició personal.

Hi ha una tasca que no poden seguir el PP ni Vox, a causa de la seva estructura política i de la vocació dels seus components. Tampoc no estan per la feina el populisme que s'anomena d'esquerres (i està instal·lat a les vetustes coordenades franquistes) ni, per descomptat, el PSC, que està per a altres coses.

He esmentat ja el continu assetjament (de variable graduació) que des del primer moment es va activar sobre els qui es manifestessin militants o simpatitzants de Cs. Assenyalament, avergonyiment i distorsió, avantsala d'altres agressions. Amb tenacitat, es perseguia evitar el contagi social que poguessin produir les idees oposades al sistema establert. S'ha transmès fins a la sacietat el missatge que eren forans, lerrouxistes, neofalangistes (després va venir allò d'organitzats per l'Ibex 35); en fi, tot el que es vulgui, per tal d'enviar-los a les catacumbes i aïllar-los de la resta de la societat com a indesitjables. S'ha atacat de forma habitual les seves botigues i llocs de treball, insultant-los amb afany de fer-los fora, pintant-los dianes o blancs de tir. Però, per descomptat, el 'nostre' és un oasi de pau .

Ningú no és sant i immaculat, certament, per defensar unes idees determinades, bé ho sabem tots: en cap cas hi ha excepció. En tota organització política, religiosa o el que sigui, hi ha gent que no és admirable en cap concepte i sí censurable per alguns dels seus comportaments o opinions. Si més no, ningú és infal·lible i tots podem ser reconvinguts, ni tan sols lleument, per la qual cosa fem o deixem de fer. Però si un partit és estigmatitzat per l'oficialitat, amb una intensa i incontestable ressonància dels seus mitjans de comunicació protegits , no és fàcil mantenir-se impassible. De fet, crec que jo puc escriure sobre aquest particular amb certa fredor en haver-me limitat a ser espectador i votant.

No tothom pot nedar a contracorrent; o perquè no ho sap fer o perquè no té ganes d'acabar lesionat i importunat. Qui experimenta aquestes represàlies es veu immediatament, i de forma fatídica, portat a un gueto ideològic i embolicat en les seves pròpies poca traça i limitacions o defectes (sempre potenciats per l'hostilitat que rep). D'altra banda, ningú vol ser molestat per tenir vincles amb empestats . És un parany eficaç. Però cal no oblidar que cedir i acarnissar-se davant dels violents (físics o psicològics) suposa una retracció severa de la democràcia i la llibertat.

No parlem ja de les persones vexades, insultades o agredides per expressar la seva simpatia ciutadana . D'aquestes víctimes no se'n parla mai, un sonor i profund menyspreu personal ple d'hipocresia. Com destaqués Antonio Gramsci, en fer la vida impossible (amb el concurs d'una massa de còmplices invisibles) es produeixen assassinats lents i foscos que no es comptabilitzen. Només es parla dels casos referits als líders. Fa uns anys un membre d'ERC va rebre una condemna penal al comprovar-se que havia enviat per correu a Albert Rivera una bala i una fotografia seva pintarreixada de vermell; una reguera de 'sang', una amenaça de mort. Es va produir un cert rebuig social.

No va passar el mateix amb l'assetjament a Inés Arrimadas, al seu domicili, a totes hores ia qualsevol lloc on fos. Els maltractadors van ser justificats per les reaccions espontànies, mostres de llibertat d'expressió. Així, l'espectacular, vergonyosa i repetida desinfecció amb lleixiu del terra trepitjat per la cap de l'oposició, efectuada per energúmens disfressats i plens d'odi i desraó. Per a tots aquests, la tolerància que dicten els amos del cotarro no és zero. Què se li farà, però hi ha de constar.