Franco i la conveniència de cada moment

De família carlina, l'arquitecte bilbaí José Luis de Arrese va ser nomenat per Franco ministre secretari general de FET i de les JONS. Era el 1941, tenia 36 anys i va desplaçar Serrano Suñer. Franco ho va cessar quatre anys després, amb la victòria dels Aliats i amb la presentació del Fur dels espanyols a les Corts, el qual introduïa, encara que molt restringits, drets d'expressió, reunió i associació. Els descendents d'Arrese han permès a l'historiador Joan Maria Thomàs investigar a l'Arxiu polític i oferir documentació inèdita. Així s'acaba de publicar Postguerra i Falange (Debat), llibre que aborda aquest període del partit únic franquista.

En aquell temps era un dogma que només hi havia una manera de salvar Espanya: l'obediència cega i absoluta al Cap Nacional i Caudillo. S'elogiava la intransigència política. El liberalisme i el comunisme eren els seus enemics mortals. Especialment, per Arrese el 18 de juliol era el fet més antiliberal de la història d'Espanya i el més greu era que “els nostres enemics es considerin amics nostres”, per això, deia, calia tallar en sec la seva companyia. Tot just dos anys després de guanyar la guerra, el novembre de 1941, va ser afusellat a Alacant el Delegat d'Auxili Social, acusat d'estraperlo; era l'autor del primer llibre sobre el nacionalsindicalisme, escrit en vida de José Antonio. Així mateix, l'escriptor falangista Eugenio Montes es va veure envoltat d'una investigació per la seva afinitat juvenil amb la maçoneria. I el jove Delegat Nacional de Sindicats Gerardo Salvador Merino va ser expulsat del partit i inhabilitat per exercir la seva professió de notari en haver tingut relacions maçòniques. Llavors el Partit únic tenia més d'un milió d'afiliats; tres anys després, n'havien estat depurats 180.000. Tot i això, com va trobar Javier Tusell, en aquell període l'almirall Luis Carrero Blanco va redactar un informe, algunes de les línies de les quals mereixen ser reproduïdes (tants són els que segueixen incapacitats per distingir res d'aquella realitat política i de la qual, no obstant, no deixen de pontificar amb absoluta ignorància i inoportunitat):

“Dins dels falangistes hi ha una variada gamma de parers i els uns i els altres no s'entenen, existint una sorda lluita entre grups que es constitueixen al voltant de determinades persones sense que es pugui aconseguir per bona voluntat que s'hi posi, concretar quines són les divergències doctrinals entre els uns i els altres”.

Carrero acusava el Partit únic d'actuar desordenadament, sense veritable doctrina, sense disciplina positiva i “amb no pocs indesitjables de tot ordre”. A més, “el lèxic autoritari dels seus escrits, el tuteig inconvenient a tothom i un signe general de matoneria que la dignitat innata de l'espanyol no suporta fàcilment”.

A la coalició franquista, liderada per un cabdill indiscutible, anomenat natural, se flotava de forma permanent entre rumors i murmuracions i la pràctica d'equilibris i malabarismes era contínua. Mentre es convocava “la tasca de fer d'Espanya, una, gran i lliure”, la Guerra Civil seguia sense liquidar-se i es distingia entre 'autènticament espanyols' i 'antiespanyols'. Una vida social incoherent i delirant. El cinisme dels jerarques era tan poderós i difícil d'imaginar que Arrese, poc abans de parar al càrrec, va escriure a Franco que: “el 90 per cent dels falangistes saben molt poc de la doctrina; per al 90 per cent ser falangista consisteix a guardar ple d'emoció el record de José Antonio, tenir sempre a punt la camisa blava per als dies de fervor patriòtic i aixecar el braç cridant fins a enroncar l''Amunt Espanya' dels bons temps”.

I a la carta de dimissió que Arrese es va guardar bé d'enviar, però que va sentir la necessitat d'escriure, i que Thomàs ha reproduït de l'arxiu de qui fos jerarca falangista, va anotar:

“M'ha dit Sa Excel·lència que no podem impregnar de doctrina la nostra gent quan no sabem quines postures ens convindria adoptar; i que no em preocupi que la llei surti falangista, perquè les lleis no es fan de cara a la permanència, sinó a la conveniència de cada moment i si d'aquí a deu anys no ens agrada, la canviem”. Vaguen comentaris.

El novembre de 1944, i en reprovació a unes declaracions de Franco al Full del Dilluns, es va produir una greu insubordinació de les Falanges Juvenils de Barcelona, les activitats de les quals van quedar suspeses després que molts d'aquells joves trenquessin els seus carnets i arrenquessin als seus locals els retrats de Franco, un dels quals va ser blanc de carrabines d'aire comprimit, tal i com va fer constar per escrit el Servei d'Informació i Investigació del partit.