Ciutadans heterogenis i consistents

L'adequada comprensió d'un text exigeix disposar del context, del condiment que l'acompanya, del coneixement de la circumstància en què va ser escrit. Així, les pàgines prèvies a aquesta perden sentit si s'interpreten referides a Ciutadans i no a Ciutadans. No són el mateix? Sí i no. La necessària reacció cultural que acabo d'esmentar es refereix específicament a les circumstàncies catalanes de prepotència nacionalista. Així mateix, els atacs i assetjaments rebuts per Cs es van centrar a la nostra comunitat i no al conjunt d'Espanya, on Ciutadans (com a tal) va ser la tercera força del Congrés dels Diputats. D'aquesta manera, sense captar aquests matisos difícilment em podré fer entendre. El que estic plantejant aquí és una aproximació a un partit peculiar i improvisat que mereix atenció per la forta empremta que ha deixat a Catalunya i que es vol escatimar o negar, perquè cou. Així mateix, importa el que pretenia ser més que el que hauria pogut ser i es va desbaratar.

No són pocs els qui, des de posicions polítiques contraposades (enemics acèrrims entre ells, fins i tot), coincideixen a qualificar Cs com un partit 'creat' per a un objectiu, que va fracassar per les seves contradiccions i que va desaparèixer; no necessiten argumentar i es neguen a fer-ho. Aquesta coincidència fa pensar. No només hi ha conformitat amb la retirada d'aquesta formació (si bé present encara en alguns ajuntaments), sinó profunda satisfacció. 'Per fi sols', vénen a dir els uns i els altres. La vida, però, fa voltes i és neci mostrar-se vanitós. Jo no llençaria la tovallola.

Als partits dominants es manifesta una mentalitat patrimonial que cosifica els votants. Són complexos de poder depredador que pretenen desfer-se d'un rival que li pugui treure vots, i com que no es permeten veure més enllà que un ruc no s'imaginen com un possible aliat en un moment crucial i convenient, només volen devorar i per això fan servir tots els mitjans possibles.

Els vots, cal dir-ho, no són dels partits, sinó que van als partits i els ciutadans sobirans poden alterar el sentit d'una elecció a una altra. Els qui manen al Govern i l'oposició no evidencien cap interès per la qualitat democràtica, només afany per allargar-ne i ampliar-ne el poder; per això tampoc debaten sobre les llistes electorals tancades i bloquejades, ni els importa ampliar les possibilitats d'afinar el sistema de representació, d'acord amb la realitat. Aquest és el drama de les nostres democràcies, que no importen. Així pot venir de debò el llop i agafar-nos indefensos.

L'hegemonia del nacionalisme a Catalunya, en qualsevol dels seus tentacles, té una deriva totalitària perquè res no els sembla aliè per entrometre's: la retolació d'una botiga, la llengua emprada a la vida privada, les opinions i els gustos sobre qualsevol assumpte, per mínim que sigui. Amb res se satisfan, i ho exigeixen tot. Combatre i revertir aquests abusos ha estat el primer objectiu de Cs. Com no podia ser altrament, aquest partit va aglutinar persones de diferent procedència ideològica i de diferents disposicions; en el seu ideari fundacional es movien entre la socialdemocràcia i el liberalisme igualitari, de manera inconcreta i heterogènia, cosa que em sembla original i pertinent també per a un partit lligat a Renew Europe.

Es van enfrontar obertament, i amb algunes poca traça (no es pot ser perfecte), contra la manipulació i la codificació egoista d'una societat. Van tocar a rebato per combatre la semàntica imposada, i assumida per no pocs com bens que repeteixen amb docilitat i fora de la consciència; per exemple, no Catalunya i Espanya (com a realitats diferenciades), sinó Catalunya i la resta d'Espanya. Tampoc no plou a l'Estat espanyol, com no ho fa a la Generalitat de Catalunya; tret que hi hagi goteres en alguns dels seus edificis.

És admirable una societat democràtica que estigui envaïda per pors internes? Es pot dir aleshores que està en forma? Com ha escrit Enrique Echeburúa, psicòleg clínic donostiarra eminent: “El temor a la pèrdua d'estima dels altres pot portar a conductes claudicants, com canviar sense motiu d'opinió, acceptar sense raó que s'han equivocat”. Són unes línies que no només donen compte de la importància que concedim a l'acceptació social dins d'un grup, sinó de com sotmetre's al temor a la desconsideració pot comportar la renúncia expressa a un jo coherent i consistent.

Una bona política social ha de tenir consciència daquesta erosió a la integritat de la condició personal. Però a qui importa? Trobem algun polític independent que vegi com a inacceptable aquest peatge a allò prejudiciós? Per contra, els uns i els altres apunten cap a l'enfortiment d'una oceànica distorsió cognitiva, hàbits pèssims de pensar quan no és cinisme.