Maduro i la tragèdia veneçolana

Una història recent

El populisme chavista no va néixer del no-res. Veneçuela als anys vuitanta i noranta del segle passat era una nació extremadament rica gràcies a l'extracció del Petroli, simultàniament exageradament desigual, amb importants bosses de pobresa i extrema pobresa i un petit sector social que s'aprofitava d'aquesta riquesa petroliera. La classe política que governava era part d'aquest usufructuar econòmic. Els partits, com ara Acció Democràtica (AD), d'orientació socialdemòcrata i el Comitè d'Organització Polític Electoral (COPEI) d'orientació demòcrata i social cristiana, s'havien repartit les gestions de governs les tres darreres dècades del segle XX. Hugo Chávez governa Veneçuela del 1999 al 2013, data de la seva mort. Amb ell s'institueix allò que s'ha anomenat el chavisme com a corrent polític en aquest país i el seu tan esmentat: el “socialisme del segle XXI”. El seu successor, Nicolás Maduro ha estat elegit dues vegades president de Veneçuela, (2013-2019; 2019-2025). El chavisme ha estat 25 anys ininterrompudament en el poder en aquesta nació. Pocs governs democràtics, règims autocràtics o bé dictadures han estat tants anys al poder. Només l?exemple de Stalin el supera amb els seus 29 anys de dictadura de ferro. L'autòcrata Maduro, si es fes un nou període de govern de 5 anys més, superaria el dictador rus.

El frau electoral del règim de Maduro: una notícia en desenvolupament

El dia de l'elecció, 28 de juliol, va clarejar normal amb un trànsit relativament pacífic en què fer electoral d'una jornada transcendental per al futur de la nació veneçolana. Però, després de tancar les taules i de moltes hores d'espera per conèixer els resultats, la ciutadania veneçolana que havia assistit a sufragar com la comunitat internacional molt atenta el recompte de les actes electorals observen impàvidament el comunicat del Consell Nacional Electoral (CNE) a a través del seu portaveu, Elvis Amoroso, donant a conèixer el triomf de l'autòcrata N. Maduro per prop de 6 punts de diferència del seu contrincant, Edmundo González Urrutia, 51,2% per a Maduro i 44,2% per a González. Una veritable urpada a la voluntat de poble. L'oposició amb el seu candidat, González i de qui és l'arquitecta d'aquesta alternativa opositora, María Corina Machado comuniquen el dia 29 de juliol al matí que el guanyador, amb el recompte de prop del 80% de les actes, era Edmundo González amb un 70% contra un 30% de Maduro. Des d'aquell dia fins avui, que estem escrivint aquest informe, s'inicia la llarga marxa per validar aquesta elecció sigui per a un candidat o un altre.

Des del primer moment, en què el CNE fa conèixer el fraudulent “triomf” de Maduro, caps d'Estat, com el president xilè G. Boric qüestionen i dubten d'aquests resultats. Diversos països llatinoamericans, nacions de la Unió Europea (UE), organismes internacionals com el prestigiós Centre Carter i altres han anat donant a conèixer el recompte de les actes i assenyalen el candidat opositor com a veritable triomfador d'aquestes eleccions presidencials a Veneçuela. En aquest sentit, la reacció internacional no s'ha quedat enrere a la denúncia del frau electoral madurista i exigeix al CNE el recompte real de les actes del 28 de juliol.

A nivell llatinoamericà, la majoria de les nacions amb governs de centre dreta, com ara Argentina, Uruguai, Paraguai, Perú, Equador, Panamà, Costa Rica i Hondures han reconegut el candidat opositor com el guanyador d'aquestes eleccions, així com també els EUA. Els països de la regió que han reconegut el triomf de Maduro són Bolívia, Nicaragua, Hondures i Cuba, més enllà de nacions com Rússia, la Xina i l'Iran. Brasil, Colòmbia i Mèxic que mantenen fins ara unes interlocucions amb el règim de Maduro han assenyalat que s'han de conèixer els resultats amb la lectura de les actes electorals. Maduro ha respost violentament contra aquells països que no han reconegut la seva elecció, trencant relacions diplomàtiques amb Argentina, Perú, Uruguai, Panamà, Costa Rica, República Dominicana i Xile.

Complexa situació i fosc camí de sortida

A nivell nacional, marxes i massives demostracions, sobretot de l'arc opositor han estat convocades ininterrompudament aquestes setmanes repudiant i denunciant el frau electoral. El règim ha respost amb una repressió brutal contra els manifestants. Segons l'informe d'una Missió de les Nacions Unides, s'han registrat 23 morts, la majoria joves i més de 1.260 detinguts, sense processos, aïllats dels familiars i sense defensa judicial. Es denuncia que les cases dels opositors, sobretot en barris pobres i marginals, estan sent emmascarades amb una X pels comandos paramilitars del madurisme.

Experts i analistes internacionals no veuen gaires possibilitats que Maduro d'un pas al costat i deixi que s'escrutin amb cura les actes electorals. Per al règim hi ha molt en joc i, mentre les Forces Armades Nacionals Bolivarianes (FANB) segueixin lleial Maduro com així les altres institucions de l'Estat, es veuen escasses possibilitats d'una obertura política.

Davant aquesta tragèdia veneçolana produïda per l'autòcrata Maduro, és que l'esquerra i el progressisme llatinoamericà i europeu ha hagut de prendre posició davant del chavisme. 1) D'una banda, avalar el règim chavista que ha violat permanentment els drets humans, que ha perseguit i persegueix referents polítics opositors, que ha enviat a l'exili una gran quantitat de polítics, intel·lectuals i professionals i que és el responsable de la diàspora de més de 7 milions de veneçolans, veneçolanes i nens. 2) O bé, distanciar-se totalment d'aquest règim i exigir la democratització de la societat veneçolana, de la política, de les seves institucions de l'Estat i, el respecte de la voluntat popular, quan aquesta és convocada a sufragar, com és el cas que hem analitzat.