Les dones afganeses no tenen res a celebrar en aquests tres anys

Diuen que el temps ho guareix tot. Algunes coses sí, d'altres, en canvi, les empitjora. Alguns tracten de donar-li una mà de pintura per blanquejar el que en tantes ocasions sens dubte està fora de lloc per molt blanquejament que li donin.

Aquest dimecres es complia el trist tercer aniversari de l'arribada al poder dels talibans a l'Afganistan, després de la seva victòria a la guerra, cosa que va suposar també la retirada de les forces de l'OTAN, i una desgràcia per al poble. Les celebracions s'estendran per tot el territori al llarg de més d'una setmana, on les desfilades triomfals de militars, carreres de cavalls, lluites amb espases es van anar multiplicant, tots relacionats amb els homes barbuts que són els amos del país. Ni una ombra de les dones, les quals, des de fa tres anys, han perdut tots els seus drets a la vida social, familiar i per descomptat política. Han estat escombrades, han perdut els seus drets, però el que no han perdut és la seva dignitat i les seves ganes de seguir lluitant per recuperar tot allò que els han estat arrabassats per la força.

Ja han passat tres anys, que per a les dones i la majoria de la població semblen tres segles i perviu el mal somni de viure sota un règim on continua les execucions extrajudicials, empresonaments, desaparicions, tortures, maltractaments. Per si no n'hi hagués prou, el Govern dels fonamentalistes, en un retrocés en el temps, ha reprès les execucions públiques per infondre més por i horror entre la població.

Les dones i les nenes estan sent la població més afectada per les mesures dels talibans, que entre altres coses els prohibeixen que estudiïn, treballin o surtin als carrers sense estar acompanyades d'un home, a més de canviar-los la vestimenta i obligar-les a portar el burca. Les dones s'han convertit en objectes al servei dels homes: primer van ser els pares i els germans fins arribar als marits, cosa que les converteix en esclaves de l'home.

El 99,56% de la població afganesa professa la religió islàmica amb la seva particular interpretació per part dels seus dirigents. Per a alguns musulmans “l'islam afavoreix els drets i igualtat de les dones, i fins i tot assenyala que malgrat haver estat creats de forma diferents, i tenir diferents responsabilitats a la societat, són iguals quant al seu estatus espiritual, intel·lectual i social”.

Tot i que els talibans van prometre que les dones mantindrien els seus drets, les paraules se les va emportar el vent i han fet tot el contrari. El poble afganès és ostatge dels seus dirigents, de la seva religió, i han instaurat la por i la decepció a tot el país.

La paraula blanquejar es torna a utilitzar quan amb tot el que està succeint a l'Afganistan, on els drets humans estan sent trepitjats, resulta que alguns països parlen d'establir un diàleg amb els talibans que, fins ara, només la Xina, Rússia i Nicaragua han reconegut al règim. La pregunta és: És possible que països anomenats democràtics facin aquest pas? Tot és possible i quan hi ha negocis pel mig més encara.

Les dones afganeses són un exemple de valentia en la seva lluita constant, no tenen por i des de dins, i especialment des de fora, segueixen donant exemple en reclamar els seus drets. Als Jocs Olímpics celebrats fa pocs dies a París, l'esportista afganesa Manizha Talasha va fer un acte de protesta a la seva rutina diària de breakdance: l'esportista que formava part de l'equip dels refugiats va cobrir una carpa amb el text “Alliberin les dones afganeses ”. L'autora va ser desqualificada, però és evident que el seu gest va valer la pena perquè es va veure a tot el món. L'activista Rada Akbar deia que “tot el que poden fer les dones a l'Afganistan és quedar-se a casa seva i respirar”. El que no han de fer la resta de dones del món és quedar-se amb la boca tancada, mirar cap a una altra banda com si el tema no fos amb elles. Cal continuar denunciant, treballant per ajudar unes dones que ho han perdut tot com a persones, menys la dignitat, en aquests tres anys de terror talibà.