El PSC i el poder omnímode

Els socialistes catalans han aconseguit el tres en ratlla (aquests és, governar l'Ajuntament de Barcelona, presidir la Generalitat de Catalunya i ser presents al Govern d'Espanya). Però és que, a més, governen a 3 de les 4 diputacions provincials i a 8 de les 10 ciutats més grans del país.

És curiós veure com un partit que va patir importants turbulències internes a compte de la fal·làcia del dret a decidir, que va patir una escissió i va veure com part dels seus líders se n'anaven a casa, o es passaven, sense rubor, a l'adversari i va poder haver caigut en la marginalitat, no només s'ha refet sinó que ha esdevingut l'eix vertebrador de la política catalana, i és uns dels principals suports del Govern central.

No eren pocs els nacional-independentistes espavilats que es fregaven les mans i vaticinaven la fi del socialisme a Catalunya. Tot i això, les canyes es van tornar llances i aquells conspicus analistes van haver de fer un reset en el seu ideari, passar del nacionalisme a l'independentisme i canviar de pressa i corrent de carnet per seguir a roda dels que repartien prebendes i poder.

La resiliència del PSC s'explica, al meu entendre, per dos factors: el primer, el sentit comú, la prudència i la lògica que, pràcticament, sempre ha utilitzat la direcció del partit per prendre decisions (ara sent un cert calfred quan penso que Ignasi Elena, el ja llunyà 2011, es va postular per ser primer secretari de l'organització (què hauria passat amb el PSC en mans d'aquest personatge?). I, el segon factor, l'alta implicació que han tingut sempre, els socialistes catalans, a la política municipal que ha estat, alhora, el planter d'on han sortit la majoria dels càrrecs més rellevants.

Però tornem al present: Salvador Illa va dir en el discurs d'investidura: “a Catalunya vivim 8 milions de persones i ha arribat el moment que tots i cadascun dels catalans ens tornem a sentir part de la mateixa Catalunya”, amb aquesta declaració de intencions Illa s'ha autoimposat una tasca titànica i no faltaran carronyaires de la política, d'aquí i d'llà, desitjosos que el projecte socialista embarranqui per obtenir pingües beneficis electorals. Per això, el flamant president necessitarà tot el PSC darrere seu fent pinya, però no només; necessitarà, també, la col·laboració de les forces vives de la societat civil per restaurar la convivència i tornar a posar Catalunya en la via del desenvolupament i del progrés, camí a què mai no hagués hagut de renunciar.

No ho té fàcil Illa. El paisatge que ha quedat, després d'aquest mal somni que ha estat el procés, no és gens favorable: uns serveis sanitaris molt per sota de les necessitats de la ciutadania, una educació ineficaç, serveis assistencials insuficients, importants sectors de la població en risc de pobresa i un llarg etcètera de carències. Tot això, en el context d'una necessària transició ecològica, amb una transformació tecnològica en marxa, incertesa econòmica, populismes pseudofeixistes “in crescendo” i, tot això, adobat per un bel·licisme creixent al nostre entorn geopolític.

Salvador Illa i el seu equip faran bé si miren pel mirall retrovisor els governs dels presidents Maragall i Montilla que van posar un èmfasi especial en les polítiques socials. Així comprovaran que l'excessiu soroll intern, generat per les desavinences entre els socis, primer, i la crisi financera després, van engegar amb aquells objectius i això va fer possible el retorn de CiU al Palau de la Generalitat.

D'igual manera, aquests executius, d'esquerres i progrés, tampoc no van poder desmantellar el sistema clientelar que es va instal·lar a bona part de les institucions catalanes a l'època de Jordi Pujol i continua.

I, per si no n'hi hagués prou, els socialistes catalans hauran de negociar amb el Govern central un sistema de finançament “Singular” que sigui just i equitatiu; alhora caldrà persuadir els presidents autonòmics i, de manera especial, els seus companys d'ideologia de la resta de l'Estat que aquest sistema ni va contra ningú, ni fa fallida el principi de solidaritat. Si això no és la quadratura del cercle, s'hi assembla molt.

Com he escrit més amunt, el PSC té, en aquests moments, un poder gairebé omnímode i això, és molt, molt difícil d'aconseguir. Però allò important, de veritat, no és el poder pel poder. El que és important és que aquest poder s'utilitzi per millorar la vida dels ciutadans. Aquesta és l'autèntica raó de ser de la política. De la bona política.